Publicitat
Publicitat

Grècia sí, però no a qualsevol preu

Imaginin-se una comunitat de veïns que s’ha fet construir una piscina. L’empresa que ha construït la piscina en reclama el pagament, però la comunitat descobreix, llavors, que no té diners per pagar. El president de la comunitat organitza una reunió per veure què cal fer. I resulta que la conclusió és no pagar-li al proveïdor la piscina que ha construït. Quan li comuniquen la decisió, el senyor de les piscines no accepta les excuses del president de l’escala. Però aquest li diu: “Vostè pot ignorar-me a mi, però no pot ignorar la voluntat democràtica de tota una comunitat de veïns”. Oi que tot plegat és esperpèntic? Doncs bé, el comportament dels grecs, fins ara, s’aproxima molt a aquest exemple.

Dilluns passat determinat periodisme d’EGB —que es mostra tocat per l’idealisme de Robin Hood (el de la pel·lícula de Walt Disney, vull dir)— es felicitava de l’exercici de democràcia que diumenge havia practicat Grècia. Sort que els grecs no van votar que s’abolissin els mitjans de comunicació catalans! Bé, el cas és que aquest columnista creu interessant compendiar en poques línies una certa perspectiva dels perills que ens poden arribar si no procedim correctament respecte a Grècia.

Els “terroristes financers” són vostès. Suposo que queda clar que el deute grec és, bàsicament, amb els contribuents d’altres països. Un deute amb allò que coneixem com a troica. I aquesta part del deute s’enfila a uns 257.000 milions. Els països de la Unió Europea n’han posat 195.000 (per cert, si a casa de vostè, estimat lector, són quatre, Grècia li deu uns 2.000 euros, perquè Espanya n’ha posat 25.000 milions). L’FMI ha aportat, aproximadament, 24.000 milions. Convé dir que els diners que té l’FMI per prestar (com, per exemple, a Grècia) provenen dels països membres, és a dir, dels contribuents de cada país. Com que Espanya n’és membre, segur que a vostè Grècia li deu diners per aquesta banda, també. El BCE n’ha posat 27.000, de milions. D’una forma o d’una altra, també són diners del contribuent. I altres creditors institucionals han posat 11.000 milions. Pregunta: vostè ja és conscient que és un “terrorista financer” i que té per objectiu escanyar Grècia?

Solidaritat? Tota. Llegeixo que, des que Grècia va incorporar-se a la UE, ha rebut cada any, en forma d’ajudes, l’equivalent a l’1,5% del seu PIB. Si tenen en compte que el Pla Marshall destinat a Alemanya, tot junt i acumulat, va significar el 4% del PIB alemany de l’any 1950, ja em diran quin és el significat de la paraula solidaritat que reclama Grècia. I quins en són els límits. No estaria de més que el senyor Tsipras expliqués on han anat a parar aquests diners d’ajuda comunitària. I els catalans hauríem de ser sensibles a aquesta demanda, i no deixar que se’ns presentin sempre com a malvats els contribuents alemanys i el ministre que legítimament els defensa.

Disposats a més solidaritat? Es diu que el deute que té Grècia amb els contribuents estrangers no es pot tornar. Probablement. I Grècia demana una reestructuració —eufemisme de quitança—. Aquest columnista està disposat a perdonar la seva part del deute grec. Però a canvi que els diners que se m’haurien de tornar no es malbaratin. En conseqüència, demano reformes a la manera com funciona Grècia actualment. Que el país estableixi estàndards mínimament europeus de recaptació d’impostos, de gestió pública, etc. Reformes grosses i en profunditat. He de dir que, en aquest sentit, em sento ben representat per la UE. Una Grècia reformada i sanejada interessa que es quedi dins l’euro. Una Grècia no reformada només perjudicarà.

Conseqüències. Personalment no em preocupen tant els diners que em costarà el rescat de Grècia —ja he expressat que estic disposat a perdonar-lo de bon grat, si hi ha reformes— com la manera en què s’articularan els controls i en què els contribuents sabrem que Grècia fa els deures. Si els ciutadans de la UE percebem que Grècia obté concessions sense que puguem controlar fèrriament com implementa les reformes, es perdrà la confiança en les institucions europees. Uns països perquè han fet esforços i veuen que Grècia no en vol fer (per exemple Portugal, Irlanda, Espanya, etc.). D’altres perquè, amb raó, no tindran cap interès a formar part d’un club on els seus membres es passen les normes i el rigor pel clatell de forma reiterada (per exemple el Regne Unit, però també altres països del nord). I això sí que serà letal per a Europa. En resum, si la permanència de Grècia a l’eurozona es resol de qualsevol manera, si estimula el fet que el contribuent britànic voti no al referèndum del 2017, la solució haurà estat dolenta. Perquè, al capdavall, què volen que els digui. Si hagués de triar, prefereixo que marxi Grècia que no pas la Gran Bretanya.