La selecció de futbol de l’Argentina no ha aconseguit la preuada Copa del Món. No sembla que hi hagi consol per a l’Argentina. De fet, no hi ha res que la conforti des que el 1930 el president Yrigoyen va ser deposat per un cop d’estat. Des de llavors les migranyes socials han anat a pitjor.

L’Argentina ha estat un país enormement ric. Tan ric que va poder anar tirant de veta fins a la dècada dels setanta. Gairebé quaranta anys vivint a cop de talonari, gastant-se allò que s’havia estalviat. No s’és conscient de la riquesa que un dia fou capaç de generar el país fins que es travessa la Patagònia i la Terra del Foc. Fins que topes amb ciutats i pobles al mig de no res, ara amb nanos descalços jugant i amb palaus abandonats que un dia van allotjar l’ajuntament. O quan et trobes amb casinos al bell mig d’un territori pràcticament despoblat -avui totalment tercermundistes als nostres ulls- i que un dia constituïren l’orgull dels estancieros. Llegir Un senyor de la Terra del Foc de Josep Pla permet copsar l’ambient rural d’aquella època i entendre com la gent vinguda de lluny (en aquest cas, de Manlleu) va domesticar el territori i va albirar en l’Argentina una terra de futur. Com ho eren, aquells anys i per característiques molt similars, Canadà i Austràlia. Aquestes dues han tirat endavant. L’Argentina ha fracassat. I és que el gruix humà és més determinant que les riqueses naturals. Un conegut catedràtic d’economia em va dir un dia que s’ha volgut vestir de mil maneres però que, encara que sigui políticament incorrecte, la veritat és que el pecat d’Amèrica Llatina consisteix a haver estat colonitzada pels peninsulars ibèrics.

Diumenge m’enxampa a Buenos Aires i un amic em diu de visitar per dins la Casa Rosada. Sempre l’havia observat de fora estant. Ara, els caps de setmana, s’obre al públic. La visita a l’interior de la casa de govern dóna una idea bastant aproximada del que fou el país i del que en queda. L’edifici es pot visitar perquè la presidenta descansa els caps de setmana -explicació que el guia dóna amb la més absoluta naturalitat-. A l’àmplia recepció hi ha una exposició de pintures representant els llibertadors dels diferents països d’Amèrica del Sud. Són donacions fetes pels respectius governs. I és que l’Argentina es prepara per celebrar els 200 anys (1816) de la proclamació com a estat independent. El xovinisme del guia manté un to elevat. Saluda tots els visitants fent referència al seu país d’origen -curiosament s’oblida d’Espanya i, evidentment, també del Regne Unit-. Visitem la sala de premsa que la presidenta ha reconvertit en la Sala de las Mujeres, perquè li ha vingut de gust homenatjar determinades dones, a més d’ella mateixa. El despatx presidencial és buit de papers, com també ho és la taula de les dues secretàries de l’avantsala. Deuen tenir feinada cada divendres per deixar-ho tot net i polit per als visitants de cap de setmana. La resta de l’edifici no té gaire interès. Per cert, en uns passadissos dedicats a argentins il·lustres hi ha diverses fotografies -Maradona no hi falta-. Comenten que aviat en posaran una del papa Bergoglio...

El que més m’ha impactat és que la presidenta practiqui el weekend. Em recorda el conseller Saura quan, davant d’uns determinats incidents, va dir que en aquells precisos instants no feia de conseller, ja que estava de vacances. Ja fora de l’edifici, acabada la mascarada, passo revista a com la classe política argentina i uns ciutadans poc exigents i massa confiats han enfonsat el país. Perquè no va ser fins a mitjans dels anys 70 (fa només quaranta anys) que Espanya va arribar a tenir una renda per càpita com l’Argentina -actualment la renda per càpita argentina és de 13.000 $ mentre que la catalana és de 37.000 $-. El populisme implantat des dels anys trenta del segle XX ha anat corcant un país que, a qualsevol preu, vol mantenir l’estètica d’antany. Ni que sigui a cop de bòtox social.

El futbol és una part important d’aquesta permanent operació d’estètica que tant el país com la seva presidenta duen a terme en la seva superfície. Mentrestant, les pròpies accions fan que el futur del país no estigui mai clar i que el passat sigui glorificat. Una presidenta que ha rebut Messi com un heroi. Cas curiós d’integració el de Messi. Des dels tretze anys a Catalunya; el seu català és inexistent i l’Argentina és el seu país. I és que el panem et circenses del futbol fa miracles quan es tracta d’anar tirant. Prou que ho sabem els catalans que veiem la palla a l’ull dels altres i no veiem Messi al propi ull!