L'hora dels líders
Evidentment, la manca de suport electoral al president Mas s'interpreta a Espanya com la desactivació del dret a decidir. D'una banda tenim la Sánchez-Camacho, que, malgrat quedar en quarta posició al Parlament, ha estat rebuda a Madrid com la guerrillera que ha neutralitzat el líder enemic: " ¡Misión cumplida! " De l'altra, tampoc s'està de res l'envalentit Duran. El seu lamentable comportament només s'explica si és que deu favors als passadissos madrilenys. " ¡Joder con Durán y el gafitas de Sánchez, nos estan fallando...! "
Malgrat tot, hi ha algun forat, petit, obert a l'esperança. És interessant constatar que, malgrat les sortides de to de Duran, al final acostuma a plegar-se a les decisions del president Mas. És lògic. El president pren les decisions tenint el país al cap i no sembla que tingui hipoteques a Madrid -la prova ha estat l'operació d' El Mundo -. Duran xerra, però al final ha de claudicar. Sap que no li convé matar el cos del que xucla. Al capdavall, tal com succeeix al món animal, al paràsit no li queda més remei que viatjar allí on va el cos hoste. Però hi ha una altra notícia positiva: el plantejament que proposa el senyor Junqueras d'ERC. He vist l'entrevista de la senyora Terribas a l'Ara TV i els seus plantejaments se'm fan constructius.
L'aliança entre un partit poc convencional, com és ERC, amb un que, pràcticament, només sap exercir el poder, com CiU, és atractiva. Ho és per projectar-la de cara enfora. Ve a ser, mutatis mutandis , una mena de coalició de salvació nacional. És el missatge que necessitaria el país a nivell més ampli, però que l'escàs patriotisme de la resta de partits impedeix llançar. Primer. Es tracta de manifestar que el líder del Govern ha de ser el senyor Mas i que, en conseqüència, té la investidura garantida. Qui més, si no, pot ser el president? Segon. Entrar al Govern en coalició generaria un soroll innecessari. Càrrecs, programes, ambicions particulars, picabaralles, etc. Mantenir-s'hi fora és un acte racional d'eficàcia. Tercer. Desideologitzar les retallades i limitar-les al que ve imposat per Madrid. Repetir una i mil vegades "Això, o allò, es retalla per imposició de Madrid", a veure si la gent se n'assabenta d'una vegada. Desarmar semisecs (com ara ICV). Les retallades no són un desig per fotre ningú, ni per perjudicar els més necessitats. Això sí, cal ajustar aquells impostos que siguin responsabilitat de la Generalitat (per exemple reintroduir l'impost de successions a canvi de treure'n un altre que beneficiï els més necessitats). Presentar a la gent uns comptes extremadament clars i apuntant sempre al causant del problema: Madrid, que és qui, al capdavall, recapta els nostres diners. Els plantejaments del senyor Junqueras a l'entrevista a l'Ara TV són, definitivament, impecables i entenedors. Mereix la pena considerar-los.
Els catalans hauríem de ser conscients que estem vivint un període excepcional. Políticament i econòmicament. Les eines convencionals no tenen sentit. I menys en un país que, durant els darrers trenta anys, ha practicat un immobilisme ferotge. Hem tornat a celebrar unes eleccions sota un sistema electoral aberrant. Unes llistes farcides de diputats perfectament incompetents. Exceptuant alguna renovació amb independents (i torno a treure'm el barret pel senyor Junqueras), la resta de partits han continuat com si sentissin ploure, com si el país no estigués en la cruïlla històrica més transcendental dels darrers tres-cents anys. Encarem la independència amb la cara bruta. Per tant, no podem comptar amb els diputats del Parlament més enllà del guarisme que representen sumats per formar majories de suport a un govern. Però tècnic i que no es distregui amb la politiqueta catalana de passadís. Ja està bé de barrejar promíscuament poder legislatiu amb executiu, de premiar amb càrrecs els diputats que han llepat bé. Ja n'hi ha prou de repetir que "Ara és l'hora de la política" en lloc de dir que "Ara és l'hora de treballar eficaçment". No és l'hora dels consellers que saben sobreviure fent equilibris perquè es creuen genis de la política, quan no són res més que Richelieus de porró.
Resumint. Aquests dies s'està posant a prova la capacitat i la visió d'estat dels caps dels partits. La seva imaginació i vocació de servei al país. I això només ho poden fer els líders mostrant-se insensibles, fins allí on és possible, a les pressions del partit. Sense violència, gràcies a Déu, però ara és l'hora dels canons. I, per tant, les pistoles han de callar. Perquè ara és l'hora dels líders.
