S'han preguntat mai per què els remugants (bovins, ovins, etc.) són tan extremadament estúpids? La resposta me la va insinuar el meu fill quan em va dir que potser aquesta manca d'evolució era deguda al fet que no han d'esmerçar pràcticament cap esforç a menjar. Amb el temps, han esdevingut col·lectius dèbils -fins i tot un gos petit els pot comandar-. Un ramat de bens sempre constitueix un espectacle poc edificant, si del que parlem és d'iniciativa i coratge. Gran diferència amb els llops, que s'ho han de treballar per poder menjar. Fixen estratègies i lluiten en grup. Demostren una gran tenacitat.
Sembla que el darwinisme no està de moda. Alguns conservadors extrems de dretes prefereixen les explicacions de la Bíblia. Mentre que el progressisme benpensant i tòpic, també conservador, creu que el darwinisme és descarnat. Però jo penso que és útil. Que ser empaitat és un requeriment per evolucionar. La necessitat fa que destaqui el millor de cada espècie, feina o activitat. Un element qualsevol, ja sigui racional o irracional, excessivament protegit, sense un grau d'exigència i desafiament prou vius, tendeix a la debilitat. A una mediocritat que li permet, únicament, anar tirant.
I aquesta musculació, a què s'arriba a cop d'exercici forçat, també la crec jo aplicable a les societats. Davant la precària situació de determinats països amb grans riqueses naturals conegudes i explotades -o amb poques adversitats climatològiques- molta gent es pregunta per què no evolucionen conseqüentment. M'atreveixo a dir que és degut a l'excés de riquesa o de benestar natural. Una abundància que provoca laxitud. Des que sóc petit que sento repetir la frase "El Brasil és el país del futur". Sembla que la va encunyar Stefan Zweig. Ara, tot visitant Petròpolis, la ciutat brasilera on l'intel·lectual es va suïcidar, descobreixo que la frase era incompleta. Zweig la continuava dient "... i sempre ho serà". He agafat el Brasil, com podria agafar molts altres països que no acaben de sortir-se'n. Sembla com si l'abundància i un clima amable no els hagués esmolat prou l'enginy social, abocant-los a un còmode fatalisme.
El definitiu tancament de Spanair no deixa de ser una llàstima. Des del primer moment vaig creure que no se'n sortirien. Però mai vaig manifestar-ho en públic -no era hora de posar bastons a les rodes-. En privat algú em va acusar d'escàs patriotisme en dir-ho. Ara bé, quan vaig preguntar-li, al que afirmava això, quantes accions de Spanair havia comprat, em va respondre que cap ni una. I és que el nostre és un país que tendeix al patrioterisme verbal més inflamat. Encara recordo el senyor Gaspart parlant, en nom de no sé qui, de l'interès que per al país tenia la supervivència de Spanair -en el més pur estil "el que és bo per a la General Motors és bo per a Amèrica" ...i fins i tot per a mi!-. Cap dels que tant xerraven van posar-hi ni un euro.
Tot plegat guarda una forta relació amb els bens i els llops. I el seu nivell d'evolució. Catalunya és una potència turística. Però el millor ho ha fet la naturalesa -potser és veritat que "Déu va passar-hi en primavera"-. De res ens ha servit aquesta situació favorable per crear grans companyies aèries, grans grups hotelers veritablement internacionals, grans empreses de càtering... El nostre ha consistit en un sector turístic protegit i subsidiat. Un sector que s'arramba a la Generalitat, diputacions o ajuntaments per demanar-los que subvencionin Ryanair i no la deixin escapar, en lloc de posar els diners de la seva butxaca. Un sector que, malgrat treure'n un profit importantíssim, no va voler participar en la restauració de la façana de la catedral de Barcelona -que, finalment, va haver de ser patrocinada per Telefónica i el Santander-. Un sector que posa el crit al cel quan s'implanta la taxa turística perquè simplement, amb aquest control, ja no pot fer tantes trampes. Un sector al qual la Generalitat, en un moment donat, va haver de subvencionar perquè, agafin-se, instal·lés aire condicionat als hotels! Continuo? Aquesta és la nostra potència turística.
Passejant per Rio de Janeiro em ve al cap una frase que aquí diuen permanentment i que ara, dels Jocs del 92 ençà, sento repetir massa sovint al nostre país: "Què més vols? Si tenim un clima privilegiat!" I jo, que voldria una Catalunya de llops, m'enrabio. Perquè aquest privilegi del qual presumim no el vull. És el mèrit del qual podrien presumir els bens quan abaixen el cap per menjar. El que no ha servit per salvar Spanair. El mateix que també llueixen molts altres països de tan gran i permanent futur. I de tan escàs i lamentable present.
