Mai ha volgut ser comte

Durant uns anys, i per motius de feina, vaig sovintejar Austràlia. D'aquella època en conservo amistats. I admiració per l'esperit estimulant del país. L'any 1999 vaig viure de ple el referèndum que van convocar per decidir si volien que el cap de l'estat australià continués estant representat per la Corona britànica. Els debats eren sensats i mai vaig sentir a dir bestieses. Tampoc grans declaracions de principis. Sempre va imperar el sentit pràctic que els caracteritza. Convé saber que el governador d'Austràlia, nomenat per la reina Elisabet, pot dissoldre el Parlament si li ve de gust. Però tothom sap que aquest és un anacronisme històric que mai tindrà lloc. Entre altres coses perquè a la reina poden destituir-la els australians per referèndum quan els plagui. Com hagueren pogut fer l'any 1999... i no ho van fer. Els australians van decidir que la monarquia britànica continués sent, també, el cap de l'estat australià.

Aquests records m'han tornat ara que la monarquia espanyola està en situació inconvenient -i més que ho estarà-. Arribat un moment determinat -quan parlar d'independència estava mal vist-, jo defensava que no seria una idea equivocada proposar una Catalunya independent que nomenés com a cap d'estat Joan Carles, comte de Barcelona. Encara que reconec que la figura d'un monarca no és democràtica en no ser elegida, sí que crec que la institució monàrquica pot ser investida de democràcia, si els ciutadans ho volen -com ho van demostrar els australians-. Vull dir amb això que convindria no ser dogmàtic i sempre apostar per les solucions que acompanyin de manera més segura els nostres interessos nacionals.

Però cal reconèixer que, si bé el comportament personal de Joan Carles ha estat sempre cordial, el seu posicionament oficial mai ha estat fer-nos costat. No ens ha defensat mai dels reiterats atacs xenòfobs llançats per partits i mitjans espanyols -insults que en altres països serien penats-. Mai ha convocat una cimera per gestionar aquesta barbaritat -malgrat que és el rol de moderador el que li assigna la Constitució-. Tampoc se li hauria de perdonar haver batejat el seu fill amb el nom de Felip. Nul·la sensibilitat? Ignorància? Ganes d'ofendre? Ni pot caure en el nostre oblit que digués que el castellà mai havia estat idioma d'imposició. No han estat errades casuals. Tot aquest currículum demostra un desdeny de tarannà molt aristocràtic. Determinats catalans (determinats polítics, diaris, caixes d'estalvis i empresaris) han volgut confondre el fet que Joan Carles escollís Catalunya com el seu pati de jocs preferit amb l'interès positiu que ha de practicar qualsevol monarca que reconegui els mèrits i la diversitat del seu reialme.

Però, a sobre, i durant trenta anys, hem hagut de suportar un periodisme català que ha rigut permanentment les gràcies a la monarquia. I que ha practicat la censura més llepa. Un mitjans de comunicació vergonyants, que s'han saltat tots els principis professionals d'informació, amb unes praxis que diuen molt poc a favor de la llibertat de premsa. Molts dels que ara xerren amb desimboltura dels draps bruts del rei, més els valdria passar desapercebuts. Agrairíem que algun dia el nostre periodisme practiqués l'autocrítica.

Conta la llegenda (anècdota que un monjo de Poblet em va confirmar com a verídica) que Felip II viatjava d'El Escorial a Barcelona i va voler sojornar al monestir de Poblet. A tal efecte va enviar un emissari avançat per prevenir els monjos. Quan aquest enviat va picar a la porta, des de dins li van demanar què volia. Ell va explicar que s'aproximava el rei d'Espanya, que pretenia fer nit al monestir. De dins li van contestar que no coneixien cap "rei d'Espanya". L'emissari va tornar ràpidament a la comitiva reial i li va explicar a Felip II l'estranya resposta. Aleshores el rei li va donar unes ordres molt precises. L'emissari va tornar a Poblet i, quan li van demanar què volia, va explicar que venia en nom del comte de Barcelona. Aleshores les portes del monestir se li van obrir de bat a bat.

L'anècdota ens recorda un problema que representa una constant d'ençà de la unificació d'Espanya. Joan Carles mai podrà ser ben tolerat pels catalans -a excepció d'alguns ridículs connacionals amb ambicions personals-. S'ha limitat, simplement, a representar un estat que, com ell mateix, abusa de Catalunya amb arrogància. És una llàstima que mai hagi volgut ser el comte de Barcelona. Nosaltres potser hem perdut una oportunitat. Ell les ha perdudes totes. Les portes mai més se li tornaran a obrir.