Publicitat
Publicitat

N'acabarem aprenent?

A molta gent aquesta crisi se li fa feixuga, i amb raó. Però també hauria d'amoïnar-nos el fet estructural. ¿Segur que, un cop capejat el temporal, no tornarem a caure en els mateixos vicis que ens han portat on som? Sabem que estem en crisi, però tinc la sensació que ens limitem simplement a reduir la velocitat (consumir menys, contractar menys, fer menys inversions...) a l'espera que tot passi. No detecto -potser no és possible- el coratge requerit per sortir a encarar-se amb la realitat i canviar-la. Les darreres setmanes he viscut tres experiències inquietants.

Primera: sector privat. Parlo amb la filial espanyola d'una empresa francesa. Una central de compres i màrqueting per a determinats comerços especialitzats. A França, els comerços associats a aquesta central de compres aprofiten al màxim els seus serveis bàsicament per dues coses: per aconseguir preus més barats i per aprofitar-se de la imatge de marca de l'associació -allò que s'anomena branding -. Aquí no és així. I la directora general d'aquesta central de compres a Espanya (centrada bàsicament a Catalunya) em comenta que els establiments associats es queixen del 2012 -¡han baixat les vendes!-. Jo li dic que ara potser aquests establiments utilitzaran més els serveis de l'associació per comprar més barat, fer publicitat corporativa, etc. Em contesta que no. Que els associats sovint li fan el salt (amb la complaença dels proveïdors), que no volen compartir cap avantatge corporatiu, etc. Individualistes i gelosos. "Però, aleshores, com pensen encarar la crisi durant el 2013?", que jo li pregunto. "¡Doncs em diuen que esperen que el 2013 sigui millor!" Ja ho veuen: que algú, o el context, millori la situació actual. No n'hem après.

Segona: sector públic. A 70 km de Barcelona hi ha un poble on construeixen un col·legi. El poble no arriba als quatre-cents habitants. Ja en tenien, d'escola, en un edifici annex a l'ajuntament. Però, és clar, "era vell". No importa que a 9 km (quinze minuts d'autocar) hi hagi una població de cinc mil habitants amb escoles i institut absolutament sobredimensionats amb pavelló esportiu propi (quan n'hi ha un de municipal que no s'utilitza) i altres animalades. No importa que als països rics, davant d'un cas similar, es posi un servei d'autocars al matí i al vespre per anar i venir al poble del costat. No senyor. Aquí continuem amb vicis de senyorets sud-europeus que tant criticàvem de la resta d'Espanya. ¿Algú farà mai una campanya popular que digui: "Cap escola en pobles de menys de mil habitants!"? No n'hem après.

Tercera: sector concertat. Visito un amic que han operat a Sant Pau. Em trobo la recepció envaïda per pancartes i ningú a informació -deuen estar berenant-. Hi ha tendes d'acampada arreu. Però em crida l'atenció una pancarta: "Ajuda a defensar els nostres drets!" Ara sí que m'han mort. Resulta que l'usuari ha de defensar els drets dels empleats de Sant Pau. Mirin, per ara m'interessa molt més defensar els interessos de la gent que ha de demanar auxili als centres de caritat. No sé si m'explico. Aquests senyors de Sant Pau encara no s'han assabentat que el sistema de sanitat que tenim a Catalunya, i del qual ells cobren, és insostenible. La gent viu fins als noranta anys i deixa de treballar abans dels seixanta-cinc. Observin la piràmide de població i veuran immediatament que això no-es-pot-pa-gar . I aquest servei mai el pagaran els rics, sinó que es pagarà amb els impostos de les classes mitjanes (les democràcies són així de punyeteres). No n'hem après.

Les perspectives són tèrboles -a mi m'ho semblen-. I no tant perquè la situació actual sigui dura per a alguns (atenció, no per a tots!) com perquè no entreveig que la societat catalana hagi entès que cal canviar per avançar. Canviar actituds, horaris, hàbits, drets adquirits, prebendes, etc. I tot perquè els nostres fills puguin gaudir d'una societat del benestar que sigui fruit del propi esforç i no del resultat d'hipotecar el futur irresponsablement tot demanant crèdits i ajudes a l'estranger, com ha fet la nostra generació. I preocupa el futur nacional del país. L'esperit de lluita, de sentit privat i de responsabilitat individual que feia de Catalunya un indret diferent de, posem per cas, Andalusia, sembla totalment estabornit -si no mort-. Ens han envaït el fatalisme i la resignació, que mai no estan exempts de ganduleria. Si no és perquè alguns ho passen molt malament, quan algú em parla de la crisi i observo la nostra escassa capacitat d'aprenentatge i reacció, em vénen ganes de contestar-li: "I que duri!"

Riure, malgrat tot