Si bé el lema escollit per a la manifestació del proper Onze de Setembre ja m'està bé, trobo que se n'hagués pogut triar un de més ampli. No pas per donar satisfacció a les provincials del PSOE o del PP. Ni per tranquil·litzar el senyor Duran i els socis que té a Madrid. Tots aquests, si el que volen és vacil·lar, que es busquin un altre esdeveniment. Però, fins i tot ignorant aquests semisecs, crec que hauria convingut trobar un lema que expliqués la diversitat de sentiments. Perquè em sembla que els que ens manifestarem el proper Onze de Setembre, sense renunciar per a res al seu lema principal, expressarem aspectes que ens couen de manera específica i amb intensitat diversa. A mi, per exemple, el que més em preocupa ara és deixar clara la dignitat del país. Si els enemics, i els aliats, no et creuen digne, estàs perdut.
M'amoïna la nostra dignitat nacional per diverses raons. La primera per la manera com s'està tractant Catalunya a través de maltractar el nostre govern. És ultratjant. Personalment no trobo que la societat catalana surti en defensa d'un govern (l'únic que tenim) que sembla trobar-se bastant sol davant un enemic tan impertinent com feble i desprestigiat internacionalment. Nosaltres som un país petit que, en els darrers decennis, ha generat molts diners públics. Una quantitat exagerada d'aquests diners nostres han estat retinguts per Espanya. Els càlculs donen una mitja que va del 8% al 10% del PIB. Dit d'una altra manera, el 40% dels impostos que paguem són per mantenir Espanya, i no tornen aquí mai més. Aquest fet és inaudit i no té lloc a cap altre indret del món. I no té lloc per una qüestió ben simple: cap país (regió, zona, província... tingui la consideració administrativa que tingui) pot patir aquest espoli sense desballestar-se. Per tant, no estem només davant una situació d'injustícia econòmica. Estem davant d'un fet de pura i simple supervivència com a país. Estem els catalans disposats a lluitar per sobreviure?
I la defensa de la dignitat ha de venir per no tolerar segons quines actituds d'Espanya -ni del seu govern, ni dels polítics i funcionaris que campen sense morrió-. No es poden acceptar, sense revoltar-se, asseveracions que ens volen assimilar amb la resta de comunitats autònomes. Ni les que diuen que nosaltres demanem i no donem. No podem acceptar consideracions que ignoren que la majoria d'Espanya han estat vivint de la moma catalana i europea. També han de quedar fora de joc els militars retirats tocats del bolet i amb vocació de Mussolini de carnestoltes. Tota aquesta gentussa, aquesta colla de vividors xerraires, han de tenir clar que nosaltres portarem la nostra dignitat fins on faci falta. Sense límits.
I si m'amoïna, sobretot, la dignitat, és perquè massa sovint la nostra actuació ha estat indigna. Començant pels mal anomenats representants catalans a Madrid. D'aquests trenta-cinc anys d'estafa n'haurien de donar explicacions. De tot aquest muntatge de cartó pedra, alguna responsabilitat en deuen tenir, no us ho sembla? Ells, que ens han enganyat, conxorxant-se amb Madrid per fer-nos anar, com pallassos, a referèndums per votar una simple llei orgànica que es diu Estatut. Ells, que han transaccionat, sovint en interès propi, per aconseguir entramats legals que no eren res més que trampes. Ells, que durant anys ens han amagat el desequilibri fiscal i l'espoli, quan el coneixien perfectament. ¿Tots aquests enviats a Madrid ho han fet tan malament perquè eren burros absoluts o perquè els interessava mirar cap a altres indrets? Malauradament, els parlamentaris espanyols saben que la voluntat de la majoria dels representats catalans a Madrid val el que val. I té un preu que, ves per on, no passa precisament per la dignitat.
Aquest Onze de Setembre ha de marcar un trencament amb el passat en molts aspectes. Amb Espanya i amb els que allà han dit que ens representaven. Hem de deixar clar que ens revoltem a com s'han dut fins aquí les coses. Que ja no volem continuar així. Que comença una nova etapa, una etapa en la qual els catalans ja no comptarem amb els malabaristes que han estat jugant amb nosaltres tots aquests anys. Que l'estafa ha estat Espanya, però que els agents comercials d'aquesta estafa han estat els nostres representants polítics. La manifestació del proper Onze de Setembre ha de servir per mantenir fermament les nostres conviccions. Abans de fer els següents passos ens convé estratègicament deixar clar que la indignitat que hem mostrat en el passat no tornarà a tenir lloc mai més.
