Cap a l'any 2004 es van fer unes obres en un tram de carretera prop de Moià perquè el pont que creuava el torrent de la Fàbrega s'havia quedat estret. Es va dur a terme la construcció d'un gran viaducte per sobre l'antic pontet, i uns accessos propis d'allò que abans anomenàvem una "carretera general". Llavors ja em va venir al cap com solucionaven problemes similars a Suïssa. Allí hom pot veure petits ponts de carretera que han quedat escarransits. La solució més comuna consisteix a construir un altre pont de les mateixes mides, i utilitzar-ne un per a cada sentit de la marxa. Una manera com una altra de racionalitzar la despesa. No només per estalviar recursos al contribuent, sinó també per alterar mínimament l'entorn i poder fer un nombre més gran d'obres similars.
Aquesta fastuositat constructiva innecessària és típica de país subdesenvolupat, esnob i corrupte. I no només és un vici que té lloc al sector públic, sinó també al privat. Abans del crac del 2008 vaig poder observar com s'enderrocava un edifici relativament nou i perfectament habitable (hi havien viscut uns coneguts de casa) per construir-ne un altre. A nivell microeconòmic algú hi va fer un negoci especulativament rodó, no ho dubto. A nivell de formació bruta de capital, el país es va quedar pràcticament igual: tenia un edifici i, després d'esmerçar-hi uns determinats recursos econòmics i humans, el país continuava tenint un edifici. Ep, però ara, a més, algú tenia un deute amb un banc, i aquest amb un de l'estranger, etc. El país s'havia endeutat. Perquè vegin l'aberració del que vull significar, és com si algú digués que el país pot millorar comprant pics i pales, i contractar, tot seguit, milions d'empleats: la meitat van fent forats a terra i l'altra meitat els van tapant. I per fer tot això, a sobre, es demana un préstec!
Ja he escrit altres cops que aquesta crisi, com totes, té aspectes positius. Un d'ells és que ens ensenyarà a racionalitzar i endreçar la despesa. Tota la despesa: pública i privada. A ningú li ha de faltar res, si realment és necessari. Però no es poden dur a terme barbaritats com les que he comentat i que he viscut en primera persona -imaginin totes les que s'han fet i desconeixem!-. Arran de la possible independència de Catalunya s'ha obert un debat sobre el model de país que podem copiar. Uns aposten per països, o territoris, petits i dinàmics però allunyats (Massachusetts, per exemple). Altres per estats del nord d'Europa, i altres per països centreeuropeus. Alguna cosa hem avançat, ja que ningú aposta per models meridionals.
Quan vaig visitar per primer cop Austràlia, aquell país no tenia un PIB per càpita gaire allunyat de nostre -en anys posteriors nosaltres hem arribat a tenir-lo superior-. Per contra, sempre m'ha semblat un país més ric que Catalunya. Aquesta sensació l'he tornada a viure aquest estiu tot visitant Eslovènia, un país amb un PIB per càpita inferior al nostre. Però sembla un país més ric. M'ha fet la sensació d'un país ben acabat , com ho són Àustria, Suïssa, bona part de França i Alemanya, etc. Territoris que tenen allò que jo denomino un PIB endreçat . Jo no sóc economista i ignoro si existeix una vara que mesuri com de ben emprat està el PIB d'un país. Una cuina amb equipaments caríssims però sense estar ben ubicats ni connectats serveix de poc; és poc productiva. Una cuina més modesta però amb tot ben connectat i endreçat és molt més útil i confortable. I produeix més i millor. Em refereixo a això.
Què vol dir tenir un PIB no prou endreçat? Doncs tenir un aeroport amb luxes innecessaris com el de Barcelona (vam passar d'uns misèrrims 120.000 m a uns infrautilitzats 625.000 m!) i no tenir una via de càrrega d'ample europeu amb la frontera francesa. O tenir el territori trufat de poliesportius al costat de carrers sense asfaltar. O tenir escoles a cada poble on s'ensenya mediocrement en lloc de menys escoles, bones i ben connectades per transport escolar. Etcètera. Acabat d'arribar d'Eslovènia, em conformaria que el nostre país s'assemblés a aquell: gastar menys, però bé. Pobles endreçats, turisme regulat i seleccionat, masies allunyades però netes amb camins asfaltats, gent educada que, dintre les possibilitats, sap idiomes, indústria relativament potent amb bons operaris, amor per la feina acabada i ben feta, etc. Potser per ser així cal haver format part d'un imperi com l'Austrohongarès... O bé renunciar, intencionadament i amb força, a uns models i vicis hispans i meridionals que poc ens han aportat. I que són els que ens impedeixen, ara per ara, tenir un PIB endreçat.
