Planifiquem el futur

Els esdeveniments se succeeixen a una velocitat que espanta: la debilitat de la monarquia, la bancarrota de la Generalitat, el risc d'una intervenció econòmica europea, la debilitat d'Espanya a l'exterior, etc. De tots, però, el que ens afectarà d'una manera més coent serà la inevitable topada que tindrà lloc entre la Generalitat i el govern espanyol. Un procés tan problemàtic com el que s'ha de resoldre (l'asfíxia econòmica de Catalunya, per començar) no és una festa. És llarg i dur. Però un país s'ha de conèixer a ell mateix. Ha de muscular, o protegir, aquelles parts febles mentre aplica les seves fortaleses de manera enraonada. Aquesta setmana hem celebrat Sant Jordi. I lligar literatura, pensament i país ens porta inevitablement a Josep Pla. Com a lector habitual de la seva obra em fascina, sobretot, el seu rol d'intel·lectual independent. El de persona viatjada, de cap ventilat, que va arribar a conèixer a fons l'estructura del país perquè la va poder observar des de fora, amb perspectiva. Sorprèn com va predir molts dels errors que hem comès. Per això és útil rellegir la seva obra ara, no fos cas que ens previngués d'alguns errors que encara hem de cometre.

En començar la Transició, Josep Pla va fer una crua descripció del que s'esdevindria. Resulta interessant llegir com prediu el fracàs d'un estat del benestar de xerinola, descrivint-ho de manera evident. S'ensumava el rol determinant que hi tindria Jordi Pujol, la seva idea d'implantar una socialdemocràcia com la sueca. Ironitzava dient que no sabia com s'ho faria "si aquí no hi ha suecs". I el cosit ha petat per aquesta costura. Al llarg de la seva obra, Pla també critica l'immobilisme de la societat catalana. Una basarda pel canvi que no convé confondre amb conservadorisme. Perquè, si bé progressisme i conservadorisme (totes dues, mai una de sola) són posicions imprescindibles per fer avançar les societats, l'immobilisme és un delicte. Enfonsa qualsevol país. I la por catalana al canvi és letal. Així ho ridiculitza Pla quan aprofita els ineluctables refredats de cada any per metaforitzar sobre la mandra catalana per canviar les coses -coses que ens perjudiquen- mentre esperem que algú de fora hi posi remei ("...i els refredats passin a les golfes de la peresa mental").

Quan parla de les masses, Pla es mostra escèptic. És previsible. Ara mateix, el neguit social que s'està generant a Catalunya és difícil de calibrar. I interessarà veure els que quedarem per seguir la bandera que enarborarà el líder que demani acció. No confonguem el "Visca el Barça" amb el "Visca Catalunya". També aquí Josep Pla ens alerta, i associa l'experiència d'una tarda al Camp Nou amb els seus records de les concentracions d'adhesió que aconseguien Mussolini i Hitler.

Però una de les constants que més crida l'atenció és l'opinió que té Pla sobre la gent rica del país. Li van encarregar un llibre sobre la burgesia catalana i no el va poder -ni voler- fer. De Pla n'he après que, de burgesia, a Catalunya, no n'hi ha hagut mai -jo mantinc que una burgesia, entre altres coses, crea una cuina; i Catalunya, de cuina burgesa, no en té-. Pla mai va confondre la burgesia amb la gent rica, com ara fem nosaltres. D'aquesta última en va denunciar els hàbits miserables. Ens ho recorda quan remarca la incapacitat dels rics per calefactar les seves cases de Barcelona. No va ser a temps, però, d'escandalitzar-se de debò davant l'espècimen mediocre que ens ha portat la Transició i el Pont Aeri. La sublimació de l'esnob espanyolista que li repugnava. ¿Com reaccionaran ells quan, aviat, ens hàgim de mullar tots? Per cert, parlant de mullar-se, també l'encerta Pla quan qualifica La Vanguardia com "el diari més tòpic i benpensant de la Península".

Als països no se'ls pot posar límits -quan les aspiracions són legítimes i democràtiques-. Però, a canvi, se'ls demana saviesa. Una situació com la que s'està combinant no té lloc cada dia. ¿Sabrem aprofitar-la en benefici dels interessos del país? Els pròxims mesos ens caldrà molt intel·lecte col·lectiu, que hauria de venir de la suma d'intel·lectes individuals. Si molts dels que diuen conèixer el país llegissin Josep Pla, segur que actuaríem de manera més enraonada. En uns moments en què els cervells potents i independents -els que haurien d'ajudar-nos a reflexionar- brillen per la seva absència, cobra especial rellevància la figura d'un intel·lectual que escrivia de manera magnífica. I m'ha semblat que, sent la setmana de Sant Jordi, valia la pena prendre'n nota.