Poc treball i immòbil
El retard del govern espanyol a demanar l'ajut bancari europeu només s'explica si és que no acaba de complir les condicions prèvies que li van imposar. El govern espanyol va signar un MOU ( memo of understanding ), que és un document usual al món dels negocis. Es signa una carta vinculant, més lleugera que un contracte, que permet posar fil a l'agulla mentre el contracte definitiu s'enllesteix. I molt em temo que Espanya no demana els diners del rescat bancari perquè, si avui ho fa, els hi denegaran. Probablement perquè el govern espanyol no implementa els compromisos que va signar en el MOU.
Més enllà de la reforma bancària que, sembla, s'aprova avui, l'article 31 de l'esmentat MOU obliga el govern espanyol a: millorar el sistema impositiu per afavorir el creixement, reduir pressió fiscal a endeutats i a propietaris de pisos, reformar el mercat de treball, estimular la creació i cerca de treball, eliminar barreres burocràtiques per obrir i fer negocis i, finalment, arreglar el mercat energètic i el seu dèficit. Poc o res s'ha fet. En el terreny laboral no es fa absolutament res d'útil -inadmissible en una societat que té un 25% d'atur-. M'ho han confirmat darrerament dos testimonis la situació dels quals és molt representativa d'una legislació laboral perversa.
El primer cas és el d'un exempresari de Madrid que va tancar ara fa dos anys, proveïdor de producte base per fabricar elements de neteja. L'empresa havia estat creada feia cinquanta anys pel seu pare, i ell la gestionava en feia vint-i-cinc. Davant la crisi calia retallar costos i ajustar plantilla. Va quedar sorprès que els que volien ser acomiadats eren els més antics -trenta anys a l'empresa i pròxims a la jubilació-. Les indemnitzacions que va haver de pagar van impedir la continuïtat de l'empresa. L'home m'explicava, gairebé amb llàgrimes als ulls, l'actitud d'empleats antics que ell considerava com de la família. Gent normal que, davant la possibilitat de cobrar 45 mesos de salari nets d'impostos (que vol dir cinc anys de salari!) optaven per boicotejar qualsevol altra opció que no fos que els despatxessin. Parlo d'uns fets que van tenir lloc fa dos anys. Potser ara s'ho repensarien tots plegats. El fet, però, posa de manifest que l'actual legislació fa aflorar, massa sovint, el pitjor de cada casa. Perquè, esclar, ¿qui renuncia a cinc anys de salari sense treballar encara que l'empresa hagi de tancar?
El segon cas és recent, d'una coneguda meva, directiva ella. Porta treballant prop de vint-i tres anys a la mateixa empresa. Ha rebut una oferta de treball d'una empresa més petita, competidora d'on treballa ara. Davant la situació econòmica general, i la incertesa de fitxar per una empresa més humil, es pregunta si se l'ha de jugar. El seu raonament és tant simple com lògic: "Si em fan fora d'on sóc ara m'han de pagar gairebé un quart de segle d'indemnització; si marxo voluntàriament i la nova empresa falla, em quedo sense res". Resum: ha rebutjat l'oferta. La petita empresa que li oferia feina ha perdut una bona professional i la possibilitat de créixer, potser, d'una manera més sòlida i ràpida. La gran empresa on treballa no s'ha pogut oxigenar donant possibilitats de promoció interna i, de passada, remoure estructures. I l'afectada ha perdut la possibilitat d'aprendre coses noves i, probablement, millorar experiència.
Vistos els resultats actuals (25% d'atur) haurem de concloure que el sistema laboral espanyol és una porqueria i està dissenyat per estimular l'immobilisme i l'escassa oxigenació professional i econòmica. Gràcies a unes organitzacions empresarials i sindicals corruptes, i a uns inútils i covards governants, es deixa que convisquin tranquil·lament aberracions laborals com les exposades i un atur juvenil del 50%. Per què la indemnització milionària l'ha de pagar una sola empresa (la que foragita l'empleat) i no un fons creat per la cadena històrica d'empreses on ha treballat l'empleat? Per què el treballador perd la indemnització quan canvia d'empresa? Per què ningú hi fa res per canviar-ho? L'empleat que porta molts anys en una empresa considera la indemnització com un patrimoni, mentre que l'empresa ho considera un llast que li impedeix renovar-se. Els nostres joves no troben oportunitats perquè, simplement, fem tot el possible per no crear-ne. La veritat és que una societat que tolera aquest estat de coses i que s'ha dotat d'un govern que no és capaç d'atacar el problema amb urgència i radicalitat, és una societat que potser no val el que diu. I Europa i els mercats s'ho ensumen.
