23/11/2012

Portaveus de la infàmia

3 min

Demà passat els catalans votarem algunes coses importants. La principal, suposo, consisteix a expressar que desitgem fer tabula rasa . Que estem farts de l'Espanya -però també de la Catalunya- que s'ha generat trenta-set anys després de mort Franco. La lliçó és dura, però dóna la raó als que sempre hem mantingut que Franco no tenia tota la culpa de com era Espanya. Ni de tot el que, de grotesc, de bo i de dolent, tenia lloc dins seu. Seria reconèixer un poder i una eficàcia a Franco que cap dictador de la història ha demostrat. Les arrels del comportament hispà són profundíssimes i s'endinsen en els segles. Per això pretendre regenerar Espanya des del catalanisme és, ja em perdonaran, d'ignorants. A Espanya només la regenerà el mètode de l'"empassa-t'ho!", que tan sols poden aplicar-li el temps, els veïns europeus, la globalització, la crisi... la realitat. En cap cas Catalunya.

Els esdeveniments que han tingut lloc arran de les informacions del diari El Mundo , les reaccions que el fet ha generat, ja ofereixen una idea bastant aproximada del que dóna de si la democràcia espanyola de carnestoltes. Tant la de dretes com la d'esquerres. Dol especialment, però, el comportament dels candidats catalans de naixement que, per imperatiu de l'amo, han optat per actuar indignament. Parlo de la senyora Camacho i del senyor Navarro, evidentment. El fet que els representants catalans dels dos grans partits espanyols hagin pres per bones les escorrialles informatives d' El Mundo ja dóna la mida de la seva talla moral i intel·lectual. I del que Catalunya en pot esperar. Són les dues cares de la moneda més lamentable. Parafrasejant Chateaubriand, podem dir que la senyora Camacho i el senyor Navarro representen la insolència recolzada en la covardia. Són clars exponents del baixíssim nivell de la classe política espanyola.

Els partits de disciplina catalana (bàsicament CiU, ERC i ICV) lluiten perquè els votants de la senyora Camacho i del senyor Navarro puguin dir-hi la seva en una consulta per la independència. Ells no. La senyora Camacho i el senyor Navarro, interpretant la voluntat dels seus amos, lluiten per tal que els catalans ni tan sols puguem celebrar la consulta. I entre la pólvora amb què compten els dos candidats espanyolistes destaca un personatge que tothom té per home d'estat i que servidor (diguin-me díscol visionari, que tant me fa) sempre ha considerat com el responsable més important de la lamentable situació actual. Els parlo del senyor Felipe González. Bona part de l'enorme fangar en el qual estem ara empantanegats l'ha sedimentat ell. ¿Qui va fer saltar pels aires l'esquema constitucional que reservava el concepte nacionalitat històrica per a només tres autonomies d'Espanya i va colar Andalusia dins del lot, tot creant el cafè per a tothom i emmerdant (perquè, de paraula, no n'hi ha d'altra) tot Espanya amb disset territoris assimilats i insostenibles? ¿Qui va idear un sistema de finançament que xucla la sang als catalans, empobrint-nos, en nom d'una demagoga solidaritat interterritorial? ¿Qui va entabanar Europa (mitjançant els amiguets de la Internacional Socialista) per implantar unes ajudes i uns PER que ara fan revoltar els europeus honrats, sempre per poder mantenir el cortijo electoral al sud d'Espanya? I tot ho va fer amb una gran simpatia, això sí. Aquella simpatia andalusa que tant agrada a alguns compatriotes meus i que jo no arribo a apreciar. Aquell encant que enfavava les classes populistes del cinturó de Barcelona, però també la decadent progressia barcelonina d'estètica gauche caviar que ara, quan ja és tard, s'adona que potser la va espifiar.

Doncs bé, ara es destapa aquest senyor -al qual els catalans vam ajudar a tapar les vergonyes corruptes dels darrers anys del seu mandat- per alliçonar-nos. Igual que els senyors Rajoy i Aznar, ens diu que la independència de Catalunya l'ha de decidir tot Espanya. Pel que es veu, aquest antic encantador de serps catalanes del Baix Llobregat i de néts de papà de Barcelona ha deixat la simpatia definitivament de banda. Salta per anunciar-nos que la merda que, entre d'altres, ell va enganxar-nos a la sabata mentre manava, els catalans no ens la podrem netejar sense el permís d'Espanya.

Definitivament, el que més s'assembla a un intolerant espanyol de dretes és un intolerant espanyol d'esquerres. La senyora Camacho i el senyor Navarro s'hi haurien de veure reflectits. Només insolents i covards poden erigir-se en portaveus d'un missatge i d'uns amos tan infames.

stats