Fins al començament d’aquesta Gran Recessió la UE era un club. I no estava malament. Cada membre era -més ben dit, havia de ser- responsable del seu comportament. I utilitzar les instal·lacions comunes (euro, Schengen, etc.) de la manera més sàvia possible. Les normes que regulaven tot plegat no eren estrictes i confiaven en la bondat de la subsidiarietat -malgrat existir l’euro, la supervisió bancària era responsabilitat dels bancs centrals de cada estat-. Els òrgans de govern de la UE no interferien. Se suposava que cadascú duia a terme la seva missió de manera acurada. Els esdeveniments han demostrat, però, que la confiança dipositada no va ser ben administrada. I s’ha requerit la intervenció directa de la UE. Han fet més per la integració europea la crisi i el mal comportament d’alguns estats membres que no pas cap altra proposta de Constitució o de tractat. ¿Això serà bo per al projecte europeu? No ho sé. El moviment de reacció dels estats, dels polítics, de les persones, etc., encara està per mesurar.

Ara resulta evident que la UE ha esdevingut ràpidament una organització semifederal que, en cas d’amenaça col·lectiva, pren sense contemplacions les regnes fins ara reservades als estats. És com un cotxe conduït per un fill inexpert que ha de fer front a una maniobra complicada: “Deixa’m agafar el volant que ja conduiré jo”, diu el pare. “Si no, encara ens estavellarem!” I és així que han desembarcat aquí organismes internacionals de control. I és ara que els pressupostos són supervisats abans de ser aprovats pels corresponents Parlaments. Alguns estats no han pogut protestar davant la intervenció. Quan s’ha dipositat la confiança en algú que ens ha defraudat, incapaç de fer la seva feina, l’enfurismada pot ser colossal. I la desautorització és tan justificada que qualsevol objecció del que ha comès la pífia està fora de lloc. Això és el que ha succeït amb Espanya -Catalunya inclosa.

En determinats moments molts catalans s’han empassat el discurs estàndard que utilitza la UE davant d’un conflicte incipient: “És un afer intern de l’estat corresponent”. Per això alguns deuen haver pensat que ens podríem barallar amb Espanya i acudir a Europa a demanar-li empara. Potser així és com es gestionarien els problemes d’aquest tipus al cel, on, pel que sembla, tots són àngels i ànimes benintencionades. Però no és el cas que ens ocupa. La UE sap perfectament que Espanya posaria totes les traves possibles a l’ingrés d’una Catalunya independent. I la UE té un contracte, però signat amb Espanya. Tots els contractes d’adhesió els té signats amb els estats.

Fa un temps vaig publicar aquí un article (Cosa de tres, 12-10-2012) en què prevenia que, tard o d’hora, la UE intervindria en el procés d’independència de Catalunya. Em vaig equivocar. L’article s’hauria d’haver titulat Cosa de dos més un. Ara comença a fer-se evident que la UE intervindrà. I probablement ho farà de manera descarnada, com ho ha fet amb els temes econòmics, ocupant el lloc que hauria d’ocupar el govern espanyol: “Deixa’m agafar el volant que ja conduiré jo, altrament ens estavellarem!” No es posarà de part de ningú. Però treballarà per aconseguir que el referèndum no tingui lloc -si del referèndum n’ha de resultar el desmembrament irreversible-. La UE pot tolerar perfectament que un bocí del seu territori variï les fronteres. Però, per fer-ho, no pot jugar-se-la a una possible independència, no sense tenir-ne garantit el reingrés.

No cal que els previngui que els amants de les terceres vies ja es freguen les mans -encara que la solució que pugui propugnar Europa no tingui res a veure amb l’immobilisme ranci i de gomina de la penya del pont aeri-. I per als independentistes comença la batalla. La de veritat. Fins ara hem tingut davant un adversari d’hàbits destralers i tavernaris, amb una catalanofòbia que li impossibilita, fins i tot, poder sumar i restar correctament. A partir d’ara desembarca Europa. La visita de la comissària Reding n’és l’aperitiu. I ens ho ha fet saber amb un discurs d’estètica Cameron: ens diu que ens estima. La UE no pot prescindir de Catalunya. No pas per meres raons econòmiques o sentimentals. La UE no pot tolerar -va contra el seu ADN- que una part seva se separi sense garanties d’un reingrés automàtic -i Espanya ja ha fet saber que aquest reingrés ella el farà impossible-. La solució europea passa, doncs, per aconseguir que la independència no tingui lloc. De bones maneres. Potser amb concessions importants. Però sense independència. Sembla que ens aproximem a l’hora de la veritat.