Quan l’any 2002 un client nord-americà em va dir que “els cotxes a Barcelona són de més categoria que a París” vaig intuir que alguna cosa no funcionava. I tinc la sensació que encara no hem assumit que la recessió ha estat fruit de voler viure per sobre de les possibilitats. Per sobre dels recursos públics arreu del món i, addicionalment, en el cas específic espanyol, per sobre de les possibilitats de cadascun de nosaltres. Un amic britànic que estava passant uns dies a Palafrugell l’estiu passat es va trencar la cama. Va acudir al CAP corresponent. “ Service 5 stars! ” [sic], em va dir. “La nostra sanitat pública no té aquest nivell de servei, ni de recursos!” I és cert. No som conscients que els nostres serveis mèdics estan, en general, per sobre del que correspondria al nostre nivell socioeconòmic (llegeixin l’article Se ruega no escupir al médico, del senyor Pérez Reverte).

Encara no hem sortit del tot de la recessió. Hem renunciat a moltíssimes coses. Tot s’ha aprimat. Per contra, s’ha produït un miracle: la sanitat pública catalana continua sent de cinc estrelles. ¿Ens la mereixem? Massa gent utilitza la sanitat pública com a arma política. I la indignació injustificada ha substituït la discussió racional. Ningú ho sap millor que l’exconseller Boi Ruiz, l’únic català que té tot el sistema sanitari al cap -això diuen molts metges-. D’ell és el mèrit d’haver aconseguit el prodigi: que no només el sistema no s’enfonsés, sinó que es mantingués per sobre del que podríem anomenar “la butxaca del país”.

L’equip que el senyor Boi Ruiz va muntar a la conselleria va renunciar, com ell mateix, a la comoditat. Va ser un equip de combat. Missió: reduir una despesa que havia de passar de 9.875 milions el 2010 a 8.466 el 2015. Haver de retallar 1.409 milions sense que tot se’n vagi en orris té un gran mèrit. Hi havia dues opcions aparents: reduir prestacions (no cobrir totes les malalties) o eliminar la universalitat (que no tothom fos atès). Res d’això s’ha fet. I el grau de satisfacció de l’usuari en tots els àmbits ha augmentat d’ençà del 2010 -les enquestes són a la web de CatSalut, a disposició de qui vulgui realment informar-se-. Aconseguir aquests resultats no hauria estat possible sense un equip de gent competent, disposada a suportar una gran pressió. I una gran demagògia i menyspreu -alguns diaris han arribat a donar veu a individus que responsabilitzaven les retallades de determinades morts-. Malgrat tot, pressupostàriament, el departament de Salut ha passat del 36% del total de la Generalitat (2010) al 40%.

Si faig aquesta acèrrima defensa de la tasca del senyor Boi Ruiz, i del seu equip, no és només perquè el conec, i sé que salvar el sistema és el que l’ha mogut a embolicar-se en aquest maldecap, sinó perquè la crítica demagògicament institucionalitzada que s’ha desfermat contra ell, i contra les actuacions del seu departament, té un rerefons marcadament ressentit i deshonest. Ell era l’únic membre del Govern que no era de “la colla pública” (ni membre de partit, ni funcionari). Va ser escollit perquè era l’únic que es podia cremar políticament, pel simple fet que no tenia altres ambicions que les de resoldre el trencaclosques -s’havia de retallar per falta d’ingressos!-. I com que no era de la “colla pública”, va passar a ser un malvat defensor d’obscurs interessos privats. Fantàstic país! Sobretot si es compta amb l’ajut d’una esquerra frívola i inoperant (parlo d’ICV i de la CUP), que odia un sistema que voldria veure enfonsat -els recordo que l’estat del benestar és un invent de l’economia de mercat-. I tot projectat sobre una societat que es deleix per l’eslògan facilot. Els alumnes aplicats de la propaganda d’estètica Goebbels saben que, si es repeteix una consigna populista com un lloro, es pot aconseguir l’odi a qualsevol cosa i persona. I si la premsa hi ajuda, millor. Segur que tothom tractarà amb més condescendència els nous que arriben a la conselleria. Ara, que gestionin millor, en interès de tots, ens ho diran els resultats.

Llegeixo que el senyor Dov Seidman (expert en lideratge i en cultura ètica) diu que el que ens cal són líders capaços “d’inspirar la gent a aturar-se i reflexionar, de manera que en comptes de reaccionar bramant en 140 caràcters puguin canalitzar tota la indignació moral cap a entaular converses profundes i honestes”. Ara, passat el temps, després d’haver-la injuriat, la senyora Merkel se’ns apareix com la que ha evitat, repetidament, la fallida general d’Europa. També caldrà temps per agrair la feina de gent nostra que, disposada a enfrontar-se als amants dels brams dels 140 caràcters, ha treballat per salvar allò que semblava impossible.