02/12/2011

TV3, com les caixes?

3 min

Durant la Transició el país ha generat molts tabús. I cal reconèixer a l'actual govern el valor d'haver-s'hi encarat (encara que bona part del mèrit el tingui la crisi). La sanitat, l'ensenyament... Amb les caixes, però, es va fer tard. Ara sembla arribada l'hora de TV3. El coratge és alt si es té en compte que la propaganda reactiva serà terrible. Oblidin-se vostès de la virulència, més o menys intencionada, que hagin pogut tenir les notícies sobre els ajustaments pressupostaris en altres departaments públics. Perquè ara va de bo.

TV3 ha tingut el típic recorregut de rendiments decreixents que caracteritza les organitzacions que se saben assegurades pels diners del contribuent. Va començar amb gran embranzida, tot defugint els tòpics que havia acumulat TVE. Ho va fer bé. Molt bé. I va comptar amb la complicitat dels catalans. Però, amb els anys, els vicis li han anat guanyant la partida. No només perquè ha estat copada pel periodisme d'EGB que caracteritza el país, i que el fa viure en un estat d'opinió permanentment immadur que porta a descobrir (oh, sorpresa!) que els informatius de TVE són més seriosos. També perquè les bones sèries internacionals les emeten altres canals, mentre que en català ens hem d'empassar productes autòctons que, llevat dels del senyor Joel Joan, són d'una mediocritat evident. O perquè els horaris són totalment antieuropeus... Però això és la febre, el producte final d'una manera de fer.

De maneres de desmuntar les coses, n'hi ha moltes. A voltes semblen contradictòries amb els objectius. Una d'elles, popular, aplaudida i fàcil d'implementar, consisteix a establir que els professionals d'una empresa n'esdevinguin els gestors (si vostès volen enfonsar la Siemens només han de posar-hi els enginyers al capdavant). Tot apunta que el tripartit va actuar així amb TV3 per arruïnar l'invent del malvat Pujol. Si aquesta manera d'actuar la projecten sobre un col·lectiu de corporativisme exacerbat, que acusa d'intromissió en la llibertat d'informació tot aquell que li diu com s'ha de gestionar l'empresa, obtindran un organisme ingovernable, incapaç de recordar a qui es deu. I amb elevada capacitat de propaganda, com, per exemple, la de dir ara que darrere les restriccions pressupostàries hi ha obscurs interessos del malvat sector privat. És sorprenent denunciar-ho ara, quan massa empreses privades fa massa temps que fan negoci amb TV3.

S'aproximen temps difícils. Temps en què la realitat no serà la que voldríem, sinó la que tocarà. I aquí és on es posarà de manifest la voluntat de servei i la capacitat de gestió. La reacció de TV3 ha estat, fins ara, la d'un nen malcriat. Al país li importa poc si aquest no és el model de televisió que havien somiat els seus directius. Suposo que tampoc aquest és el model econòmic públic que el govern Mas desitjaria. Ni tampoc la vida professional dels catalans coincideix, avui, amb el nostres desitjos. Però ni els directius ni els governants d'un país arriben on són per projectar, sobre la cosa pública, les seves dèries. Estan al servei del contribuent.

A TV3 no li sorgiran ara enemics nous. Són aquells a qui sempre els ha molestat que existís. I, amb la crisi, aquests enemics tenen armes més poderoses per actuar. Entre elles els mals hàbits dels quals TV3 s'ha anat dotant. La millor estratègia per garantir la supervivència de la televisió pública nacional que el país necessita seria, doncs, una TV3 endreçada econòmicament i correctament administrada. Sostindrà el pols, el Govern? No és clar que actuï correctament mantenint la plantilla i abaixant els salaris. No augmentar la llista d'aturats és una opció comprensible, però això, lamentablement, no permet determinar quanta gent sobra a TV3. No permet actuar sobre la productivitat, un aspecte fonamental si es vol anar ben equipat en la lluita que s'albira.

Si haguessin estat ben gestionades, les caixes catalanes s'haurien salvat. No va ser el cas. Molts se les volien carregar, i elles, amb la seva mala administració, els van oferir la feina feta. Els principals responsables de la desaparició de les caixes no han estat altres que els seus directius, els polítics que les supervisaven i els empleats (sí, sí, el corporativisme dels empleats, com bé recorda el senyor Serra Ramoneda en el seu recomanable llibre Els errors de les caixes). Precisament, tota aquesta munió d'actors propis, juntament amb els enemics externs de sempre, són els que poden fer que ara, finalment, la nostra televisió desaparegui.

stats