Viatjant pel sud de França m'adono de l'enorme tasca desplegada els darrers segles per implantar uns procediments que no tenien altre objectiu que fer arribar una forma de vida quotidiana eficaç a tots els racons del país. És el clar exemple d'un nord que ha aconseguit instruir el sud en una determinada manera de fer -de treballar i comportar-se-. L'uniformisme francès no existeix perquè sí, sinó que es justifica democràticament i persegueix un millor estil de vida gràcies a l'eficàcia. Amb nostàlgia, veiem les comarques catalanes sota jurisdicció francesa com un territori que ha perdut els trets d'identitat. Però no ens preguntem si els ha sortit a compte. Si era preferible perdre alguna cosa a canvi de formar part d'un espai més civilitzat que no pas l'imperant a la península Ibèrica. Definitivament, l'experiència francesa ha reeixit. Han aconseguit un país certament eficaç, amb una qualitat de vida evident.
Molt diferent és el resultat italià. Encara que la vocació d'unitat existí per tot el territori durant segles, va ser el nord qui la va plantejar. El que va organitzar les grans atzagaiades per aconseguir-la. El que va generar els capitostos, els diaris i els pamflets que la materialitzarien. Per contra, podem comprovar que l'experiment no ha reeixit -si entenem per èxit obtenir un estat eficaç que garanteixi el benestar al màxim possible de gent-. El nord hi ha abocat diners i esforços fins que se n'ha cansat. Ha estat prou intel·ligent per apartar-se i deixar-ho córrer abans de sortir-ne perjudicat. No ha permès que l'influís l'estil de vida que caracteritza les regions al sud de la Toscana i de l'Emília-Romanya. És cert que el nord no ha reeixit a instruir el sud, però ha estat prou intel·ligent per tirar la tovallola abans de malmetre's. Milà mai ha volgut competir amb Roma, pel simple fet que mai ha estat disposada a jugar a determinades lligues i amb determinades regles. L'experiment italià, des d'un punt de vista d'integració eficaç, pot considerar-se fracassat. Però el nord s'ha salvat.
El cas espanyol prou que el coneixem. El nord que podia estendre les seves capacitats cap al sud es limitava al País Basc i a Catalunya. El País Basc, per les raons que siguin, mai ha pretès redimir Espanya. Sí que ho ha volgut fer Catalunya. Però no volent Espanya reformar-se (com ha succeït a Itàlia), no ha estat la nostra actitud al nivell de la dels italians del nord. Les nostres elits polítiques i empresarials (encara que qualificar-les d'aquesta guisa resulta pretensiós) han jugat a l'interès individual, fins a aconseguir per a Catalunya l'efecte invers a l'anunciat: assimilar els comportaments del nostre país als vicis de la resta d'Espanya. El resultat és una Catalunya empobrida per l'espoli i degradada per uns hàbits i uns mètodes profundament tavernaris, típics de l'Espanya més rància (des dels horaris, passant pel menyspreu pel mercantilisme, fins a acabar per l'odi més absolut vers els conceptes d'esforç i de mèrit). A França han triomfat els mètodes del nord. A Itàlia han fracassat però el nord ha sabut salvar el seu patrimoni. A Espanya tot s'ha empantanegat: no s'ha avançat, i el que hi havia de productiu s'ha malmès. Més ben dit: Catalunya s'ha autoimmolat.
Europa es troba ara en una tessitura històrica similar a la dels tres estats esmentats, però a escala continental. De manera insolent el sud ha esquerdat una operació tan formidable com és l'euro. I al continent li queden poques alternatives. Una és que el sud accepti clarament, sense recances ni ressentiments, implantar els mètodes de treball col·lectiu que s'apliquen a l'Europa més evolucionada. Reconèixer que ens interessa formar part d'un col·lectiu que ens aporta més del que hi aportem nosaltres. Aquest seria el dilema que el seu dia va quedar resolt a França. L'altra possibilitat és el model italià: que el nord ho deixi córrer tot, i els països del sud abandonin l'euro -o bé siguin els del nord els que ho facin-. Però que, en definitiva, hi hagi un trencament, ja que el nord vol salvar els mobles. No cal dir que aquesta solució seria nefasta per a nosaltres. El que no sembla pas probable és que l'Europa del nord (sobretot Alemanya, i ara Finlàndia i d'altres) estigui disposada a arriscar en un experiment com l'espanyol: que el sud devasti el nord. Jo els demanaria que, sobretot, això no s'accepti. Al cap i a la fi, encara que arribem al trencament, sempre serà reconfortant saber que sobreviuen territoris que encara no hem pogut malmetre.
