Unió Europea, l’única taula de salvació

Últimament s’ha instal·lat la moda mediàtica de parlar malament de la Unió Europea (UE). Ser, allò que es diu, europessimista. Una tendència informativa global. El fet de poder estar assabentats de gairebé tot el que succeeix al món ha conformat una opinió pública innecessàriament catastrofista. Es confon informar amb anunciar el mal averany.

En el cas concret d’Espanya, els mitjans ho aprofiten per intentar demostrar que aquí no estem tan malament. Com que la porqueria no es pot amagar eternament, s’han empescat el mètode de presentar els polítics francesos, alemanys, italians o nòrdics, tant li fa, com també mediocres. I els de la UE, també. Està de moda malparlar de la UE i dels governants europeus. Però no és cert. França, Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica, i fins i tot Itàlia o la Grècia d’avui estan més ben governats que Espanya -i que Catalunya, evidentment-. En el cas català, donada la progressiva espanyolització, la moda és la mateixa: menystenir els països veïns -i els valors d’Occident, de pas-. Preocupant. Fa un temps érem fervents europeistes. Ara pocs surten a defensar la UE, malgrat haver estat nosaltres els principals beneficiats.

Fa uns dies, dinant amb uns amics, parlàvem de la situació a Catalunya. Vaig manifestar que jo havia tirat la tovallola a l’hora d’analitzar el futur del país. Espanya, amb Catalunya com a contribuent activa, constitueix una mena d’Argentina. Amb una importantíssima diferència, però: nosaltres formem part de la UE, i això ens salva. Altrament estaríem igual que aquell malaguanyat país austral. Per tant, el que faci Catalunya com a motor de res, podem considerar-ho irrellevant. ¿M’amoïna la situació econòmica de Catalunya? Sí, però m’amoïna molt més que França i Alemanya tirin endavant el projecte europeu. Amb ells, sempre anirem surant. Nosaltres, sense ells, ens enfonsem. Em sembla que molts ho han oblidat.

Ens hauríem de preguntar per què quan a qualsevol ciutadà del món li pregunten quin passaport voldria tenir, sempre apunta cap a un estat membre de la UE. Sanitat, presons, justícia, educació, tecnologia, etc. Cap indret del món guarda aquest equilibri en l’estat del benestar. ¿Que els nivells de qualitat no són uniformes a tots els estats membres? Cert i lògic. Cadascú segons els seus mèrits i esforços, perquè es tracta d’un federalisme inevitable -tampoc són equivalents Alabama i Connecticut, per exemple-. Però deunidó en el cas de la UE. Fixem-nos en dades objectives. El 1985 (l’any abans de la incorporació d’Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea) el PIB per càpita d’Espanya era de 9.387 $ i el de França era de 13.145 $ (un 40% més que Espanya). El 2019 el PIB per càpita espanyol va ser de 42.171$ i el de França de 49.145 $ (només un 16% superior). Dades de l’OCDE a paritat de preu adquisitiu; és a dir, parlem de valors comparables, ja que es té en compte el preu de les coses a cada país. Només els que érem adults llavors podem jutjar l’espectacular canvi avui.

El pla d’ajudes acordat a l’estiu per la UE és el pla econòmic i fiscal més important que s’ha fet mai entre països al món. La quantitat de diners disponibles per a Espanya és tan enorme que dubto que l’opinió pública se’n pugui fer una idea. Cal ser desagraït, o un inconscient, per no apreciar i donar les gràcies pels ajuts europeus que es van aprovar. Del comunicat oficial de la Comissió Europea es dedueix que, dels 750.000 milions aprovats per al programa Next Generation, uns 140.000 correspondran a Espanya (el 18,7%!). D’aquests milions, uns 100.000 són per a l’anomenat Mecanisme de Recuperació i Resiliència, és a dir, recursos que poden anar a Espanya. Dic “poden anar” perquè l’assignació no funcionarà com en el passat (“T’han tocat aquests diners per fer coses”). Aquests fons s’assignaran en funció dels projectes concrets que presenti cada estat membre (vull dir que, posats al límit, si no es presentés cap projecte no es rebria res). A més, els projectes estaran supervisats. Abans de final d’any els estats han d’enviar el pla provisional. A partir de l’any vinent, les empreses hauran de presentar projectes.

Volen una millor notícia? Això sí, cal arremangar-se i presentar projectes atractius i innovadors. I associar-se amb d’altres per poder guanyar-los. Assignatura aquesta, la de buscar socis, difícil d’aprovar per als catalans. A Catalunya no som els reis del mambo, no ens enganyem. Sempre hem viscut del que vessava al voltant. Ara és el moment de fer un canvi, un salt important. ¿Volen ser positius i fer alguna cosa per al país? No esperin res dels nostres poders i organitzacions públics. Mirin més enllà. I no oblidin mai que sense la UE som poca cosa. Gairebé res.