29/12/2016

Alep, quan només interessa la febre

3 min

Sembla que la batalla d’Alep es pot donar per finalitzada. Milers de ciutadans han estat exterminats per l’Estat Islàmic, primer, i per les bombes russes i d’Al-Assad, després. Ara començaran les purgues del règim. Alep quedarà com a icona a la qual es rendirà homenatge durant anys, com Sarajevo o Gernika. Practicar l’almoina moral sempre queda bé, esclar. Però Alep hauria de romandre en la memòria com a motiu de vergonya.

La guerra de Síria va començar com una de les Primaveres Àrabs que tant van satisfer el moviment/postura que podríem anomenar progressisme de Sarrià. De totes aquelles revoltes només ha donat fruits la de Tunísia, que, un cop estructurada com a democràcia de tall occidental, ja no desperta interès. Han perdut tipisme i volen ser com Occident. La nostra opinió pública només s’estimula quan pot sentir llàstima i practicar l’almoina amb cultures poc occidentalitzades. La de Síria ha estat una guerra que ha merescut llàstima, però cap mobilització llevat de les generades pel bombardeig erroni que van realitzar els nord-americans sobre un hospital. Hem contemplat tot un reguitzell d’altres bombardejos a població civil, a hospitals, a escoles... arreu. I encara que, pel que es porta comptat, el nombre de morts per la guerra de Síria ja arriba a igualar els de la Guerra de l’Iraq, no s’ha fet cap manifestació destacable. Esclar que ara els que bombardegen són els russos i el règim d’Al-Assad.

Les societats occidentals han optat per la no-intervenció. Els resultats d’una guerra mal plantejada, la de l’Iraq, han portat a confondre els termes de qualsevol intervenció militar. S’ha instal·lat una mena de pacifisme social criminal. Els nostres exèrcits estan formats per soldats professionals que han escollit aquesta feina. Mantenir un exèrcit d’aquestes característiques només per vigilar i repartir entrepans és una frivolitat. És com tenir uns bombers als quals mai s’envia a apagar un foc per por de prendre mal i, aleshores, tenir mala premsa. Aquest plantejament projectat sobre una societat més aviat covardota, com és la nostra, alimenta la necessitat de practicar l’almoina de la qual parlava abans -en el cas de Síria, fer veure que ens amoïnen els refugiats.

Fa un temps vaig publicar un article aquí mateix (“Algú els ha de separar”, 22/05/2015). Recordava que la nostra societat, com a conseqüència de ser benestant i pacífica, té l’obligació de separar aquells que es barallen quan està en risc la vida de massa innocents. Però ni tan sols aquesta missió, que hauria de semblar evident, ha estat possible a Síria. Les opinions públiques i els mitjans de comunicació que, massa sovint, pretenen quedar bé a la foto ho han impedit. Uns porucs governants massa preocupats pels interessos locals han xerrat molt sense fer res. A diferència de la Guerra dels Balcans, els Estats Units no han pogut, aquest cop, ni tan sols comptar amb el Regne Unit, el Parlament del qual va votar en contra de qualsevol intervenció. L’ONU -trufada de funcionaris acomodats i que serveix d’excusa perfecta per practicar la incompetència i l’antioccidentalisme- ha fet la resta.

Però, addicionalment al mal causat als innocents de Síria, hi ha un perill intrínsec en aquesta actitud. Quan les democràcies actuen guiades per un pacifisme políticament correcte, obren la porta, un cop més, al populisme extremista de dretes. Vull insistir que els veritables engreixadors del populisme radical, allò que els fa potents, són els progressistes de Sarrià -espero que els veïns d’aquest barri tan entranyable em segueixin el corrent-. Perquè en el cas que ens ocupa, la no-intervenció equival a pacifisme. I la resposta a un pacifisme tan inútil com col·laboracionista -que deixa matar milers de persones, com ha estat el cas de Síria-és nefasta i pot portar a la reacció d’un esperit bel·licista irracional, ni que sigui per reafirmar imatge de poder.

És molt còmode fustigar les autoritats europees amb la crisi dels refugiats. Els mitjans n’han omplert pàgines i pàgines, estimulant la llagrimeta. Només han volgut mostrar-nos la febre, perquè és el que ven. De la malaltia fa lleig parlar-ne. Enfrontar-se amb el pacifisme còmplice que deixa matar és més compromès. Resulta inconvenient defensar quin és el medicament possible a aplicar. Un medicament que a Alep ha estat subministrat pel règim d’Al-Assad i per Rússia -sense l’ONU, sense contemplacions, sense anestèsia ni cures preventives, sense mesura de danys col·laterals, matant milers i milers d’innocents-. Aquests tenen butlla. Llàstima que la nostra benpensant i estètica postura tingui conseqüències de les quals no sembla que cap mitjà vulgui fer el recompte.

stats