Atemptats: alguns comentaris
Els atemptats terroristes han estat dramàtics. Però no haurien de sorprendre. ¿S’esperava un atemptat important a Catalunya? No. ¿Es pensava que una matança com la perpetrada mai tindria lloc? Tampoc. Encara que cal treballar permanentment per prevenir aquest tipus d’atacs, no es poden evitar totalment -quan hom contracta una pòlissa d’assegurances espera no haver-la de fer servir mai; però els accidents són a voltes inevitables-. Per cert, l’actuació policial i institucional ha estat impecable. I eficaç.
Naturalesa de l’atemptat. Es detecta en les informacions una tendència a voler minimitzar la naturalesa de l’atac. Vull dir que, per tal de no generar fòbies socials, sembla com si es volgués fer veure que els autors són uns delinqüents generalistes que, ves per on, s’aferren a determinats preceptes islamistes com a excusa. Compte. Els atacs de Catalunya són fruit de l’islamisme radical. ¿Sense representació majoritària dins la doctrina? Absolutament. Però islamisme. No ens confonguem.
Denunciar els responsables des de dins. Assumit que la majoria de seguidors de l’islam no són violents, es planteja el debat sobre la manera de lluitar contra els violents. És pretensiós proposar solucions per combatre un fet tan complicat. Pretendre tenir respostes fàcils per erradicar la violència islamista és d’il·lusos. Com també ho és pretendre que la solució provingui de fora de l’islam. No serviran de res les accions comprensives o bel·ligerants vers l’islam si els seus membres no són els que estan amatents permanentment per aïllar i denunciar els extremistes. En el símil de la pòlissa es tractaria de conduir amb prudència tot respectant les regles.
Reduir riscos des de fora. A conseqüència del punt anterior ens queda, als no musulmans, la tasca de reduir els riscos. Una tasca merament instrumental. En el símil de la pòlissa es tractaria de contractar-ne una de bona. I això passa per integrar totalment i sense la més mínima recança els musulmans que ho desitgin. Per donar-los totes les oportunitats que estiguin a les nostres mans. Sense cap diferenciació respecte a la resta. Tot per a aquells que demostrin un respecte escrupolós i una defensa sense esquerdes dels valors occidentals. I, encara que sembli accessori, acceptació de la modernitat occidental en tots els seus vessants. Fa temps que se sap que determinats imams llancen proclames contràries als nostres valors i al nostre estil de vida. Ha quedat demostrat que no eren suposicions. Cal actualitzar les lleis per fiscalitzar estrictament l’actuació quotidiana de tots els imams i denunciar tots aquells practicants que segueixen i escolten, sense piular, proclames que inciten a la violència. Calen penes duríssimes i actuació intensiva per a aquells que no actuïn seguint els principis democràtics amb què s’ha dotat Occident -potser aquest atac servirà, de passada, per deixar d’actuar laxament contra el fenomen okupa; trobo que d’això, respecte d’Alcanar, se n’ha parlat poc.
Algunes actuacions informatives. L’endemà de l’atac terrorista es van poder anar seguint les informacions per la ràdio. Hi va haver periodistes que van denunciar determinades portades de diaris i determinats articles. Si la indignació era real, el que haurien de fer els professionals de la informació radiotelevisiva és no contractar per a cap més tertúlia professionals que col·laborin amb aquests mitjans. Encara que només siguin assalariats. Exercir l’ètica i la dignitat comporta penalitats. No tot pot quedar en paraules. Els col·laboracionistes sempre han cobrat per callar. ¿O és que les denúncies per manca d’ètica professional, per inacció, per passivitat, i les demandes de dimissió es guarden només per als polítics i els banquers? Ignoro si en els estudis de periodisme hi ha l’assignatura d’ètica. Si no hi és, hauria de ser-hi. Com també en fa falta una altra que expliqui la plaga que representa, per a la societat, el corporativisme professional.
Actuació informativa general. Si del que es tracta, segons sembla, és de no oferir amplificació als actes terroristes, l’actuació dels mitjans va perseguir exactament el contrari. N’hem quedat tots inútilment embafats. En molts casos es va derivar en el morbo sentimentalment inútil i de safareig (“Conseller, ens pot confirmar si entre les víctimes hi ha un nen de tres anys?”). No feien falta programes especials de tot el dia -ni les seves connexions amb les anomenades xarxes socials - per explicar novetats sovint tan escasses com apòcrifes i inexactes. Els comandaments dels Mossos han hagut de remarcar diverses vegades la diferència entre informació policial i informació periodística. Maco! Definitivament, no necessitem aquest tipus de protagonisme.
