Espanya és ara el problema

Els polítics espanyols ja no compten amb Catalunya per guanyar eleccions. Per ells faran

L’altra dia el senyor Pedro Sánchez va venir a Barcelona en una visita ràpida i grotesca. Fugint de la ciutadania per pànic a l’assetjament. Tanmateix, no va poder esquivar l’escridassada dels treballadors de l’Hospital de Sant Pau. Indubtablement, veient aquella micromostra que va tenir lloc dins de l’hospital, només portes endins, el senyor Sánchez hauria d’haver deduït una perspectiva clara del tema. El senyor Sánchez, malgrat ser un producte del sistema electoral establert, potser té una mica de seny –en realitat, no ho sé–. Íntimament, és molt probable que pensi que tenim més raons per estar indignats que no pas altra cosa. Però una indignació els orígens de la qual no pot reconèixer obertament. I tot això, per què?

La societat espanyola passa per un dels períodes de catalanofòbia que, de tant en tant, el personal dirigent espanyol es dedica a inflamar. Aquest sentiment és similar a l’antisemitisme. Està latent i només en cal la ignició. Després, ja tira sol.

El senyor Sánchez hauria pogut visitar tots els ferits –els ciutadans, tots els policies de qualsevol cos, etc.–. Però no. Només va voler visitar els policies nacionals. Tots els partits, tots –des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra–, són presoners de la catalanofòbia. I nosaltres faríem bé de treure’ns l’abillament benpensant i tòpic. Reconèixer d’una vegada que el problema de les actituds anticatalanes –no anticatalanistes, compte– no són només manifestacions de la classe política. Espanya, la seva majoria de població, té un sentiment anticatalà molt viu. Queda bé dir que no són els espanyols els que estan en contra de Catalunya, sinó “l’Estat”. Vostès mateixos si volen seguir-se enganyant. ¿O és que es pensen que l’aparent estupidesa manifestada pel senyor Sánchez li ve de fàbrica? Si mai hagués fet algun gest vers els altres ferits de les manifestacions, la simpatia catalana no li hauria compensat els vots perduts a la resta d’Espanya. Els polítics espanyols ja no compten amb Catalunya per guanyar eleccions. Per ells faran. En el seu temps, el senyor Narcís Serra hauria destituït immediatament el pallasso engalonat que va fer aquella xerrameca el dia 9 d’octubre a la caserna de Sant Andreu de la Barca. Avui el senyor Sánchez no ho pot fer.

Les vaques sagrades de la Transició mai van fer la necessària pedagogia, mai van lluitar per mitigar la catalanofòbia latent

La catalanofòbia actual –la d’aquesta fornada, vull dir– la va encendre Rajoy en impugnar l’Estatut, tot havent buscat signatures en contra. Resulta curiós: el pitjor que li pot succeir a un polític és acabar de forma diametralment oposada a com acaben els porcs. D’un polític nefast no se n’aprofita res. De Rajoy se’n poden dir moltes coses, però res de profit. El cas és que vist que d’aquella flama incendiària se n’obtenien vots, la resta de partits espanyols –amb el suport dels botiflers de les sucursals catalanes– s’hi van apuntar. I la cosa, no podia ser d’una altra manera, ha anat a pitjor. Per a nosaltres perquè no hem aconseguit cap simpatia a Espanya –ni tan sols per als catalans que callen; els que venen els seus productes a Espanya i que, per quedar bé, malparlen de Catalunya–. A Espanya tot això la perjudica molt, també. Un país edificat sobre la fòbia a algú altre, o a qualsevol causa democràtica, no deixarà mai de ser un país miserable.

Però els mals no venen d’ara. Tota la transició espanyola s’ha edificat amb paper de fumar –un paper que ara crema amb facilitat–. Podran justificar-se mil i una coses, fer-se els raonaments que es vulgui, defensar les bones intencions –i amagar les dolentes–, etc. Però els resultats estan a la vista. I les vaques sagrades de la Transició van pecar –per interès propi– d’omissió. Mai van fer la necessària pedagogia, mai van lluitar per mitigar la catalanofòbia latent. Ni tan sols per explicar que Catalunya ja era una nació molt abans que existís Espanya. I que no tots partíem de la mateixa línia en morir Franco. Perquè ni a Andalusia, ni a Extremadura, ni a Castella... ni a enlloc d’Espanya, són conscients que Franco va voler-nos veure desapareguts. Ningú ha fet conscients els espanyols d’aquesta realitat. Tota la Transició es va sustentar en una bastida feble: la de la dissimulació general sobre la realitat nacional catalana. Per això massa espanyols –uns conscientment, amb mala intenció, i altres inconscientment– no tenen vergonya d’abillar-se de demòcrates per donar continuïtat a la tasca que el dictador va deixar inacabada en morir. Per això massa espanyols esclaten amb determinats comportaments feixistes que sorprenen al món.