Gaziel i Pla, una idea de catalanitat

Van pagar car no practicar el pueril principi que diu que l’enemic del meu enemic és el meu amic

He llegit el llibre 'Estimat amic', que parcialment compendia la correspondència entre Agustí Calvet (Gaziel) i Josep Pla. Passada la Guerra Civil van esdevenir amics, aliats contra la sordidesa que els envoltava, contra els enemics de Catalunya. Foren uns grans tipus, amb un sentit de la catalanitat que avui es pretén frivolitzar. No és per casualitat que, per sobre de tot, tinguessin, i encara tinguin, enemics ferotges. I és que cap dels dos era d’esquerres. La seva repugnància pel règim instaurat després de la guerra no els va portar a enaltir una República que havia resultat un desastre. Van pagar car no practicar el pueril principi que diu que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Els va sortir costós, en resum, ser liberals.

Gaziel va portar 'La Vanguardia' al zenit del seu èxit. Havia començat com a accidental corresponsal amb les seves 'Crónicas de un estudiante en París'. Sent allà el va enxampar la Primera Guerra Mundial i els seus escrits sobre l’evolució del conflicte el convertiren en corresponsal involuntari –el més llegit d’Espanya–. Després va ser nomenat director del diari, càrrec que va ocupar entre el 1920 i el 1936. Llavors va descobrir el ferotge anticatalanisme que s’amagava darrere la propietat del rotatiu. I que ell va combatre –tot aprofitant l’èxit de la seva gestió– contractant els millors col·laboradors, gairebé tots catalanistes. Amb l’adveniment de la República el comte de Godó toca el dos i el pobre Gaziel es veu obligat a mantenir operatiu un diari d’un amo radicalment monàrquic. També va triomfar en aquell complicat entorn, defensant la República. Les veritables penes li van arribar el 1936 quan els incontrolats saquegen casa seva i cremen el que més estimava: la seva biblioteca. Va haver de marxar per tal de sobreviure. Acabada la guerra, però, té lloc el fet que confirma el seu posicionament independent: li fan un consell de guerra, on Carlos Godó declara en contra seva, i li prohibeixen exercir el periodisme per sempre.

La vida de Josep Pla és més coneguda. No haver simpatitzat amb la República i haver entrevist –com tantíssims i tantíssims catalans i europeus de l’època– que darrere el triomf republicà hi havia l’opció de Stalin, el va fer pensar que Franco acabaria portant una certa democràcia com a resultat de les pressions europees. Estava equivocat. Com tants altres. Al capdavall, va acabar sent enemic de republicans i de franquistes. Una altra víctima de l’esperit liberal.

Si Gaziel i Pla són encara d’actualitat és perquè foren intel·lectuals lliurepensadors i catalans fins al moll de l'os

Ja fa anys que vaig llegir les obres completes d’ambdós escriptors. I sovint en rellegeixo moltes parts que són d’interès. Com ja he dit, la seva catalanitat, la seva manera d’entendre el país, sempre m’ha fascinat. De Pla algú va dir que si Catalunya desaparegués es podria reconstruir gràcies als seus llibres. El seu saber prové de conèixer molt bé el país i la seva gent. D’haver viatjat i haver pogut comparar. La seva capacitat d’observació, d’interpretació i de deducció són fenomenals. Sovint descriu –i l’encerta!– llocs o situacions on no ha estat present. No importa. L’intel·lecte omple els buits.

La coneixença que Gaziel té del país és diferent. Si bé no coneix tan bé el territori, també ha viatjat. I el seu coneixement el projecta més aviat sobre la manera de ser dels catalans. És, en definitiva, un coneixement més íntim. Arriba a descriure amb precisió la forma de procedir que ens ha portat fins avui. Resulta imprescindible la seva obra 'Quina mena de gent som'. Quatre petits assajos que analitzen l’ànima dels catalans fins a l’últim racó. Resulta significatiu que un dels quatre escrits és resultat de l’encàrrec que un regidor de l’Ajuntament franquista de Barcelona li fa per a la celebració clandestina dels Jocs Florals. I és que hi havia moltes maneres de defensar la catalanitat del país, per part de molta gent, que avui se’ns fan difícils d’imaginar. Sens dubte saltarà algú i, bàrbarament, titllarà aquests dos homenots de poc catalanistes pel simple fet de no haver estat arrauxats defensors d’una República tan espanyolista com ineficaç. Però quan Gaziel parla de Portugal es refereix a aquell país com “una mena de Catalunya afortunada”. Mentre que Pla descriu l’Espanya franquista com “un embasament de merda d’unes proporcions fantàstiques”.

Si Gaziel i Pla són encara d’actualitat és perquè foren intel·lectuals lliurepensadors i catalans fins al moll de l'os. I aquesta és la nostra gran fortuna: poder comptar encara amb ells. Paradoxalment, des de la seva època, grisa per culpa del franquisme, ens projecten color. Ens aporten llum avui, sobre un paisatge gris per la manca d’intel·lectualitat. Però també ens fan entenedora una catalanitat que sovint pretenem oblidar.