25/07/2019

Pactes: impossible que ho facin millor

3 min

Al llarg del temps he anat contemplant la distància que ens separava de França en allò que es coneix com a 'nivell de vida'. En tenir-hi família, des de petit he anat observant-ne l’evolució. Des dels anys seixanta del segle passat, quan allò em semblava un altre univers. Passant pels setanta, quan el sentiment era una forma de ràbia en no poder ser on ells eren. Els vuitanta –la incorporació d’Espanya a les institucions europees– van significar disposar d’eines per a una certa aproximació. I si dic en certa mesura és perquè França és França i nosaltres... bé deixem-ho córrer; perquè sempre ha estat així. El cas és que, d’ençà dels vuitanta del segle passat, s’havia pogut anar observant una evident convergència en temes diversos.

Les darreres setmanes he visitat diverses regions de França per motius de feina. Parlo de ciutats de províncies. I, per primera vegada en alguns decennis, he detectat que el nostre nivell de vida divergeix. Una apreciació subjectiva. Però la sensació ha estat vivíssima. I afecta diversos aspectes. Des del merament físic –organització dels polígons industrials, senyalització i repartiment de la via pública, transport ferroviari i connexions, etc.–, fins al comportament de la gent –ja els vaig advertir de la nostra total manca d’educació–, passant pels serveis –Uber és arreu sense conflicte amb els taxis tradicionals, per exemple– o els mitjans de comunicació –fullejar 'Le Monde' o 'Le Figaro', a més dels diaris regionals, causa depressió en pensar on som nosaltres.

Uns mitjans, els nostres, que –degudament subornats i estimulant la típica supèrbia hispana– volen enrasar Europa pregonant, entre altres coses, que els polítics són dolents arreu. I aquesta informació és falsa. Sens dubte que la democràcia té reptes i està en entredit. Però hi ha una Europa que funciona millor que nosaltres. Aquests dies, accedint a informacions publicades per mitjans francesos diversos, he pogut assabentar-me de coses com ara el pla quinquennal que prepara el govern Macron; les reunions (se n’han celebrat més de 10.000!) que encara manté el govern amb els 'armilles grogues' per polir les conclusions a les seves protestes; els diversos pactes amb Alemanya per impulsar projectes industrials paneuropeus on nosaltres, òbviament, no hi som convidats –per exemple, la creació d’una espècie de consorci, estil Airbus, orientat a la producció de bateries–; etc. Ja sé que Macron no és el progre que tanta gràcia hauria fet als nostres mitjans i a la nostra opinió pública tan 'popular'. Tampoc la senyora Merkel estimula cap costellada. Cert.

El cas és que tornar i topar amb la nostra vida política –els “pactes” en són ara l'exemple– és desmoralitzant. Tot és de paper de fumar, deixatat. Pur vol gallinaci. Ja he comentat diverses vegades que el nostre sistema de selecció de polítics només pot portar-nos a una permanent degradació política –a tots nivells: Parlaments, ajuntaments, etc.–. De què ens sorprenem ara? Els contertulians i altres xerraires que han passat a anomenar-se –valgui’m Déu!– “analistes” fan relats per mantenir vives unes càndides audiències que els arrodoneixin la mesada. Hi ha gent que s’ho empassa i pensa que va de debò. És la insensatesa que portaria a creure que a la varicel·la se la combat anant al dermatòleg.

Tota aquesta xarlotada que està tenint lloc no és res més que el resultat d’un país políticament prim. No és cert que a la resta de països europeus es governi tan malament. És, altre cop, una mentida. Llegeixin la premsa internacional. No es conformin amb el que aquí es diu, que és poc. Agafin i accedeixin als webs dels governs i Parlaments europeus, més enllà del Pirineu, i mirin els currículums dels seus membres. Una classe política de mala qualitat pot portar qualsevol país al desastre. ¿Què és, si no, el nomenament del tararot de Borrell altra cosa que la impossibilitat de trobar algú millor per proposar als altres dignataris europeus i copar, així, la quota de càrrecs que li pertoca a Espanya?

El nostre sistema –blindat pels partits del postfranquisme– no ofereix cap esperança. Mirin, si no, el recorregut de Podem i Ciutadans. Impossible la renovació del sistema. O s’emmotllen als hàbits tradicionals (el cap de partit fa les llistes, tancades, esclar; es cobren sucoses subvencions públiques; els elegits gaudeixen de les seves bicoques; etc.) o moren. S’han d’adaptar al sistema corromput i viciat en origen, perquè fora d’això no hi ha vida política.

Volen males notícies? Sí. Anirem a pitjor, sens dubte. En volen de bones? N’hi ha. Els polítics d’avui són millors que els que vindran. Gaudeixin de l’instant, doncs!

stats