17/05/2018

Per què ha estat tan difícil?

3 min

Enginyer i escriptorLes eleccions del desembre passat van generar un desconcert evident entre la classe política. El bàndol del 155 va quedar astorat. Després d’haver estimulat les baixes passions fins al límit del que és tolerable, d’haver torpedinat l’independentisme de la manera més deshonesta, van perdre les eleccions. El torbament de la banda independentista, però, va venir per altres motius. Els que esperaven quedar primers van quedar segons, mentre l’estratègia del president Puigdemont va demostrar-se efectiva. I va resultar primer dins les opcions independentistes.

Ha costat molt pair la situació. Però cal reconèixer que la intel·ligència demostrada pel flanc independentista no ha estat igualada pel bàndol del 155. A aquesta gent els va la reacció dominant a Espanya. Víscera pura. Per a ells, Alemanya i Bèlgica han esdevingut estúpides i arrogants. I el mateix succeirà amb el Regne Unit i Suïssa. Enrabiada irreprimible, irracional. Em recorda una estúpida frase que vaig sentir expel·lir a un individu fa anys, i que defineix l’iberisme predominant a la Península: “¡Sí, sí, Fulanito puede hacer lo que quiera, pero yo ya me he cagado en su madre!”

La internacionalització del Procés ha estat una arma incomparable. El millor que es pot fer per destapar el caciquisme d’un indret qualsevol és obligar-lo a creuar la riera del poble. Quanta gent, considerada important a casa seva, no hauré vist reduïda, totalment desorientada, quan s’han trobat fora del seu territori! Aquesta sàvia decisió –la de projectar el Procés fora d’Espanya– ha pogut arribar a constituir motiu de fricció i de retrets dins de les files independentistes. És comprensible. L’efecte també va tenir lloc com a conseqüència de la Guerra Civil. Quan la discussió s’escalfava es tendia a argumentar sobre si els exiliats havien fugit mentre que els que s’havien quedat havien hagut de suportar la repressió. Actualment, per afegitó, hem pogut accedir a alguns comunicats públics dirigits als empresonats que han posat en evidència aquesta vessant carrinclona, aquesta llàgrima fàcil, que els catalans tenim a flor de pell. Mai es compensarà prou els nostres presos polítics. És cert. Ni tant sols si algun dia en Llarena va a la presó –que és on jo penso que hauria de ser–. Però no ens equivoquem. Si els nostres presos polítics surten en llibertat abans de quatre o cinc anys, serà gràcies a la internacionalització del Procés. Per sort, insisteixo, els nostres polítics no han arribat a confrontar romanticisme, ànsies de justícia –demandes a les quals no hem de renunciar– amb l’eficàcia dels actes.

No hem estat tan productius a l’hora de formar govern. Des del principi he defensat, i ho he escrit aquí mateix, que es podia governar de manera efectiva –administrar el dia a dia– mantenint els principis de dignitat democràtica. El president legítim, es miri com es miri, és el senyor Puigdemont. Ho és per als que vulguin agafar-se a la situació prèvia al 155, però també ho és per als que acceptin els resultats del 21-D. Per tant, no he entès les discussions bizantines que han estat a punt de fer-nos descarrilar. La tecnologia, juntament amb procediments i mètodes ben definits, han de fer perfectament possible allò que l’enfollit poder judicial espanyol pretén impedir.

No ens convé crear nous conflictes amb Espanya. No pas per covardia. Ni per falta de dignitat. Simplement perquè ja tenim l’agenda plena de temes que hem de resoldre primer. Posem en ordre els deures. Aquí ara toca reconstruir el que el govern espanyol, representat per l’ajudant de cambra Millo, ha destruït –i que voldrà continuar malmetent amb la inestimable ajuda del bàndol del 155–. El president Torra ha de fer de primer ministre francès i no buscar altres conflictes que els tècnics. Els nostres polítics ubicats al país han de renunciar temporalment al protagonisme. No declaracions inoportunes, no enfrontaments gratuïts. La carrera serà llarga i hem d’aconseguir que la maquinària funcioni amb eficàcia. El flanc de la legitimitat i la política ha d’estar representat pels nostres que són a fora. No barregem les tasques de cadascú. Siguem eficaços al 100%.

Ens agradi o no, la batalla política catalana sempre s’ha jugat fora del país. No ens hauria de costar tant canviar l’escenari d’Espanya pel dels estats europeus –no pas pel de la Unió Europea, que està empastifada per Espanya–. No es tracta de tecnòcrates versus polítics. Es tracta de política i tecnocràcia alhora. Una aquí, l’altra allà.

PS: Els exiliats a Bèlgica, lliures. Gran alegria! El Suprem acusa Bèlgica d'“absència de compromís”. No es confonguin, no. Simplement, no es refien de la justícia espanyola. Els sembla estrany?

stats