06/09/2018

Què hem de fer, amic meu?

3 min

Enginyer i escriptorAquest estiu vaig tenir l’oportunitat de dinar amb un amic que, com a bon català, es mostra intel·lectualment inquiet sobre l’evolució del futur polític del país. Es tracta d’una persona a qui li interessa tant pensar i discutir com fer coses que es poden projectar sobre la realitat. I això, senyors meus, en un país tan farcit de verbositat tertuliana, és com aigua fresca.

“En aquests moments –em diu–, Espanya ha de fer front a una crisi global tremenda. D'una banda, hi ha el problema de la monarquia –institució que penja d’un fil–. Després hi ha la corrupció, que ha esdevingut sistèmica. I, finalment, la qüestió probablement més important: Catalunya. Més problemes, en situació simultània, impossible!” Té raó. Hi ha una crisi de confiança política generalitzada provocada, principalment, pels dos primers temes: monarquia i corrupció. Aquesta desconfiança global sobre qui ha de mantenir l’estabilitat política probablement fa que no es vegi sortida plausible al nostre conflicte. Com han de solucionar un afer tan complex unes institucions afeblides?

Li recordo a aquest bon amic que, ja fa anys, vam acordar mútuament que el nostre sistema electoral feia impossible col·locar dalt de tot els millors. I insisteixo que sense aquest govern dels millors les coses només poden anar a pitjor. Només hi cap la possibilitat que, per un d’aquells errors del sistema, surti algú que no toca –vull dir amb capacitats i voluntat política.

“D’acord, però què penses que ha de fer el govern de la Generalitat?” Em pregunta, inquiet. “¿Aprofitar la debilitat actual de l’estat espanyol? ¿Deixar passar el temps i provar-ho d’aquí uns anys? Cal ser conscient que un enfrontament, no ens enganyem, significarà més repressió i més gent a la presó. Mani qui mani a Madrid, això és així. Hi estem disposats? I el tema no és tant què fer demà mateix i quines possibilitats tenim de guanyar la propera batalla com saber si podem sortir victoriosos de la guerra. Si l’enemic, per dir-ho d’alguna manera, és vencible”. Jo penso que no hem d’anar a la confrontació oberta. Li exposo la meva teoria de la “via administrativa”. Estic convençut que, en un moment donat, un tribunal europeu (mai la Unió Europea, com a institució) dirà que Catalunya té tot el dret a fer un referèndum en què se li pregunti què vol. Es tracta d’anar escalant, amb paciència, demandes i sentències. Que caldran uns anys? Sí, però ara jo ja puc cremar fotos del rei sense que, com avalava el Tribunal Constitucional, em posin a la presó. I, si mai ens arriba una sentència favorable pel que fa al referèndum, Europa no podrà conviure-hi amb una contradicció interna tan gran. ¿Un dret jurídicament sentenciat sense poder-se executar?

Ell insisteix que fins i tot la “via administrativa”, en què jo confio, serà interpretada com a confrontació per Madrid. I hem d’estar preparats per rebre. ¿I realment estem disposats a això de manera sostinguda mentre els tribunals internacionals decideixen? “Honestament, no ho sé...”, li responc. “Aleshores? Quin és el següent pas? El «No ho sé» no val...” I té raó. ¿El Govern ha d’avançar en la via de la confrontació o és preferible esperar a recuperar-nos de la plantofada del 155?

A voltes, arribats al moment de prendre una decisió, és millor analitzar les coses en sentit complementari. I jo em plantejo –i pregunto a l’amic– dues qüestions. (1) ¿Estarem millor d’aquí uns anys? I (2) ¿no fer res és una alternativa? “Jo no sé si guanyaré la guerra, però em temo que, si no hi faig res, la perdré segur”, li plantejo. I hi està d’acord. Però la qüestió continua oberta: com hauria de procedir el Govern per ser efectiu i donar satisfacció a les aspiracions de la població?

Tots dos coincidim, entre moltes altres coses, que l’anorreament del país no és una opció vàlida. Si qualsevol de les accions, o de les inaccions, posa en perill el nervi, la catalanitat del país, aleshores res no és vàlid. Aquest és el límit del sacrifici. Podem jugar a moltes coses, però mai, en cap cas, a la desaparició del sentiment nacional. I així acabem el dinar. Ja marxant, em comprometo a posar les nostres reflexions per escrit, cosa que faig ara, aquí. I també des d’aquí ho aprofito per donar les gràcies a l’amic. El repte de pensar no ha de fer vacances mai. Cap solució és fàcil. Ni cap ens portarà enlloc amb garanties del 100%. No valen els que diuen que res és possible. Tampoc podem considerar com a vàlids els tocatimbals que s’atreveixen, fins i tot, a predir que la independència serà més aviat al matí que no pas cap al tard. La pregunta, però, continua en peu: què ha de fer el Govern?

stats