La britanització dels nostres fogons

La frivolitat de la nostra restauració ha portat tot el sector a la feblesa

Als britànics cal agrair-los moltes coses. Entre d’altres ser el bastió més sòlid de la democràcia –que, en els temps que corren, no és poca cosa–. També cal reconèixer que el primer ministre britànic Charles Grey, el segon Earl Grey –'earl' és un títol nobiliari equivalent, més o menys, a comte–, va tenir la bona idea de barrejar te negre amb aromes de bergamota. Immediatament, Jackson’s de Piccadilly el va començar a comercialitzar. Parlem dels anys trenta del segle XIX. Per tant, estic disposat a reconèixer determinats mèrits gastronòmics al poble britànic, que tant aprecio. També el seu esplèndid 'stilton', el millor formatge blau al meu entendre. O el 'roast beef' amb 'Yorkshire pudding', que, de tan senzill, no pot dissimular quan el bou és de mala qualitat. Ara bé, les proeses gastronòmiques britàniques s’acaben aviat. La cuina domèstica britànica, i la quotidiana dels restaurants mitjans, és prima, avorrida, monòtona. Apta, només, per a paladars orfes.

Ja els he dit que els britànics, els anglosaxons en general, tenen moltes habilitats. I vet aquí que despunten, com ningú, en l’art audiovisual. La seva perícia a l’hora de produir programes televisius i de cinema no té rival. Van entendre, fa molts anys, que el cinema és un art. D’acord. Però només pot sobreviure si, a més a més, és una indústria. I, posats a fer, s’han dedicat també a projectar la seva visió de la gastronomia a través dels mitjans audiovisuals. Esclar que també els he previngut de l’estretor que acompanya els britànics quan es tracta de menjar. Si hi afegeixen els estereotips meridionals europeus que tant els agraden (Itàlia, la Provença, Andalusia, etc.), apareixen aberracions televisives que estan bé per passar l’estona, però que distorsionen, fan malbé, la cultura gastronòmica.

Aquests programes de menjar poden tenir influència en determinats àmbits geogràfics. No pas a França, que no necessita que els diguin que al país s’hi menja bé per, de passada, entabanar-los. La gent té el paladar educat i el menjar i el beure és una indústria nacional. Tampoc a Itàlia. Tothom coneix la seva capacitat d’internacionalització en determinats àmbits. Han influenciat gastronòmicament més els italians el món que no pas el món a ells. La cuina, a Itàlia, forma part de l’estil de vida de tothom, sense excepcions.

La modernització de la cuina catalana ha de venir dels mils d’experiments que les noves generacions facin a les llars

Però resulta que a nosaltres no ens coneixia ningú. Barcelona és Espanya i això de Catalunya una anècdota que, fins fa poc, ningú sabia ubicar al mapa –de fet, la majoria encara no ho sap–. Jo mateix, a la dècada dels noranta, vaig quedar obnubilat en veure el llibre 'Catalan cuisine' del senyor Colman Andrews a l'aparador d’una llibreria de San Francisco.

L’èxit dels cuiners catalans és degut a la promoció que n’ha fet el món anglosaxó des del començament del mil·lenni. Fins que Barcelona no ha captat la plena atenció dels turistes americans, nosaltres anàvem gastronòmicament avançant amb una certa saviesa. Però en aquesta vida hi ha perills, i tanta promoció internacional ens ha fet caure en mans dels genialoides dels fogons que no saben viure sense ocupar portades de revistes i de televisió. I aquesta és una de les grans transformacions que ha patit la restauració del país. La superficialitat mediàtica. Avui en dia, si un xef no surt als mitjans, no veu premiades les seves piruetes, sovint grotesques. Ignoro si només em passa a mi i als meus amics, però se’m fa molt difícil recomanar un restaurant decent i honest a Barcelona. Són escassos.

Per afegitó, aquesta frivolitat de la nostra restauració ha portat tot el sector a la feblesa. Res està edificat sobre bases sòlides. Si determinats xefs ('xefes' en femení?) són tan fantàstics, per què tanquen els seus establiments? Què hi fa un cuiner sense restaurant? ¿Hi ha tenors sense cordes vocals?

Mentre ni francesos ni italians li fan gaire cas, nosaltres estem pendents de la darrera collonada que pugui dir un Londres que sí que necessita la multiculturalitat per tapar les seves insuficiències gastronòmiques. Ens hauria de caure la cara de vergonya. És com si els suïssos estiguessin pendents dels rànquings jurídics que pogués fixar el Tribunal Suprem espanyol. La cuina catalana és un fet popular, un fet excepcional. La seva modernització, la seva evolució, ha de venir dels milers d’experiments que les noves generacions facin a les llars –en aquest sentit, sí que hem millorat–. Educar el paladar. Aquesta és la clau. Tasca massa important per deixar-la en mans de mediàtics que només busquen una notorietat que, vistos els resultats, segur que serà temporal.