01/06/2017

El Cercle d’Economia, sense preguntes... ni respostes

3 min

Com cada any, el Cercle d’Economia ha organitzat la trobada de Sitges. Alguns amics i coneguts que hi han anat els darrers anys em parlen del deteriorament d’aquest esdeveniment. Personalment he mantingut pocs contactes amb aquest club. L’actual Cercle queda molt lluny de l’ambiciós projecte que va desembocar en la seva fundació l’any 1958. Recordo quan, l’any 2002, un grup d’inquiets vam presentar la campanya contra el desequilibri de les balances fiscals de Catalunya respecte a Espanya. D’aquella trobada amb la junta directiva en recordo una certa autosuficiència i l’escepticisme arrogant d’alguns dels presents. Només els senyors Carulla i Triadú van mostrar una curiositat i un interès positius. El cas és que me’n vaig endur la viva sensació que l’immobilisme bon vivant, sumat a uns clars prejudicis -característics de la Barcelona joancarlista-, s’havia apoderat del Cercle d’Economia.

D’aquestes jornades de Sitges la premsa en destaca sempre el safareig polític. En un ambient de clara tertúlia, hi van passant els governants, que són observats més aviat com a reclams d’una mena de circ mediàtic del qual tothom gaudeix per escoltar, ves per on, allò que ja se sabia. No m’agrada -no em sembla que sigui bo- observar com polítics que han estat elegits democràticament són passats pel sedàs de Sitges. I en aquest sentit seria bo demanar una mica més d’humilitat a uns organitzadors que, al capdavall, no ha votat ningú i que funcionen per pura cooptació.

Enguany llegeixo que, com sempre, hi ha anat el president de la Generalitat. I, com ja és habitual, es tracta de fer-li una certa mala cara -no fos cas que algú interpretés que, pel fet de donar suport al govern del país, hem esdevingut catalanistes-. En aquesta ocasió el buit s’ha materialitzat en allò que els madrilenys anomenen el ninguneo. En llenguatge jovenívol, podríem dir que el Cercle ha passat del president de la Generalitat. No li han fet cap pregunta. I quan ha sigut el torn del president del govern espanyol, el Cercle li ha demanat que dialogui i negociï. És aquesta aparent virtut tan catalana que, mal entesa, està portant, els darrers anys, a la més absoluta dissolució del país -també pel que fa a l’economia-. I és que les posicions equidistants tenen això: es pot caure fàcilment en el consens aberrant. Torno a recordar la famosa dita que assegura, amb raó, que si bé un gos pigall és molt útil a un cec, mig gos pigall no fa cap mena de servei a un borni.

Evidentment, no goso reclamar al Cercle un esperit independentista, perquè, a part que seria injust, no seria de cap utilitat per al país. Però d’un club que s’autoerigeix com a grup d’influència es podria esperar una contribució clara a l’intel·lecte. Allò que grups similars duen a terme en altres països veïns. Anem fluixos d’intel·lectuals, de gent o organitzacions que ajudin a pensar. Per això no m’estic de reclamar-ho persistentment.

Torno a dir que no es tracta que el Cercle esdevingui independentista si vol ser equànime -a Catalunya hi ha independentistes i no independentistes-. Però sí que promogui activitats i estudis que vagin més enllà de les recomanacions buides que fan quedar bé. ¿Algú pot negar que el diàleg és una cosa positiva? No cal recordar obvietats permanentment. En canvi, sí que cal prestar atenció al fet que hi ha moments en què la dilació i l’ajornament (“procrastination”, en paraules de Churchill) no només no porten enlloc sinó que deterioren la situació. D’unes jornades com les de Sitges la societat catalana n’hauria d’esperar, per exemple, que el Cercle es posicionés al costat d’aquesta societat si és cert que, com diuen les enquestes, una gran majoria vol anar a votar en un referèndum. O que elaborés un estudi desapassionat sobre les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. I el defensés, actuant en conseqüència. O que no només digués que està a favor del corredor mediterrani -altre cop, una banalitat- sinó que quantifiqués el que Catalunya perd anualment pel fet de no tenir-lo. O els perjudicis derivats de no poder gestionar localment el sistema aeroportuari com un tot, de manera competitiva i positiva per als interessos del país -incloent-hi les pèrdues provocades per no poder volar des de Barcelona sobre Sibèria!

Anem curts de gent que ajudi a pensar. I sobren aquells que estimulen l’aplaudiment fàcil, l’elecció de bàndol (ni que sigui “la tercera via”) i l’atmosfera de tertúlia que ho envaeix tot. L’excés d’aquells que, darrere d’una aparent imatge de moderació i ineficaç equidistància, es mantenen clarament al marge dels temes en què el país es juga massa. Seria bo que entréssim en l’època de les aportacions útils.

stats