Pressupostos sí, pressupostos no

Amb el judici als presos polítics el discurs unionista pot quedar desqualificat a Espanya i al món

Passada la temporada d’estiu vaig publicar aquí un article sobre els dilemes que, llavors, se li obrien al govern de Catalunya (“Què hem de fer, amic meu?”, 7/09/2018). I tot perquè un amic m’havia posat la qüestió sobre la taula on estàvem dinant. L’amic torna a la càrrega, però ara em parla dels pressupostos espanyols. Cal donar-hi suport? És millor no fer-ho?

Un dels problemes del país és la seva total falta d’estratègia col·lectiva. Una pura obvietat, altrament no seríem on som després de 300 anys de tabarra. Domina un individualisme a tots els nivells –personal, però també de grup o de partit– que, a voltes, se’ns apareix com a lògic. Catalunya és, si m’ho permeten, l’antítesi de l’impressionisme. Quan un observa els detalls, de prop, ho comprèn tot. Quan es mira el conjunt, de lluny, no s’entén res.

La darrera actuació del Partit Nacionalista Basc (PNB) durant el govern Rajoy demostra una estratègia intel·ligent –no m’atreviré a dir que l’hem de copiar; bascos i catalans tenim poc a veure–. I ens hauria de fer meditar sobre l’eficàcia dels actes polítics. Recordem-ho. El PNB havia repetit 'ad nauseam' que no donaria suport als pressupostos de Rajoy mentre els nostres presos polítics fossin a la presó. Van pressionar Rajoy fins a obtenir unes condicions econòmiques molt avantatjoses. Aleshores van votar a favor dels pressupostos; cosa que ens va indignar. Però pocs dies després ajudaven a fer caure el govern Rajoy en la moció de confiança. No va ser una casualitat. Va prevaldre l’eficàcia per damunt de la verbositat. Ho van obtenir tot: li van esgarrapar diners a Madrid i van fer caure el govern espanyol. Un exercici d’intel·ligència política posat al servei de la nació basca.

Si anem a eleccions espanyoles, molt probablement guanyarà el triplet de dreta extrema o un PSOE radicalitzat

A casa nostra lluiten el purisme –“morim, però dempeus”– i la mesquinesa –“visc bé, però de quatre potes”–. Josep M. Espinàs ja ens va prevenir, fa anys, que hi ha dos aires que maten: els massa contaminats i els massa purs. Els partidaris de l’aire pur es guien sovint per l’estómac, i el seu benefici prové de la inflor arrogant, la d’aquell que es considera moralment superior. Els partidaris de l’aire contaminat maniobren sota el principi de la manca d’escrúpols, i la seva remuneració és purament material. Tots dos, però, són altament perjudicials i ens acaben matant a tots. La Transició va deixar el país en mans de les elits partidàries de l’aire contaminat –“Afarta’m i digue’m moro!”–. Ara correm el risc que la poca o molta porció d’influència que puguin perdre aquests que l’han tinguda tota fins ara passi a mans dels partidaris de l’aire pur –“A les barricades!”–. Estarem perduts altre cop.

Es va apropant la data en què els partits independentistes hauran de decidir si s’ha de donar suport parlamentari als pressupostos espanyols. Correm el risc que els criteris emprats no siguin vàlids. Pitjor encara, que siguin falsos. En resum, que prevalgui el políticament correcte des de la puresa mentre, per darrere, es blasma la decisió. Ja m’entenen, la por a ser acusat de traïdor pels representants de la castedat independentista. L’opció amb què tots s’omplen la boca, per ara, consisteix en votar “no” als pressupostos presentats pel senyor Sánchez i fer caure el govern de Madrid. Però si anem a eleccions espanyoles, el panorama és negre. Molt probablement guanyaria el triplet de dreta extrema. I si arribés a governar el PSOE altre cop, molt probablement seria fruit d’haver radicalitzat el seu discurs. En resum, quedaríem igual o pitjor.

Personalment, ho he expressat diversos cops, soc partidari del llarg termini. Cal anar avançant i triant. I la feina més immediata que se’ns ha girat no consisteix pas en fer la guitza al senyor Sánchez, sinó en desmuntar el discurs de l’extrema dreta sobre “cop d’estat”, “colpistes”, etc. Perquè, no s’enganyin, aquestes falsedats han calat –fins i tot, en menor grau, a l’estranger, on la nostra imatge col·lectiva s’ha deteriorat notablement–. En conseqüència, jo mai forçaria unes eleccions abans no s’hagi celebrat el judici contra els nostres presos polítics. Crec que, fins i tot amb les sentències que surtin –qualsevol serà injusta, i caldrà recórrer-la a Estrasburg, sens dubte–, el discurs unionista pot quedar desqualificat, a Espanya i davant del món. Recordin que Vox, ara soci del PP i Ciutadans, s’alinea amb les tesis de la Fiscalia i el judici es retransmetrà internacionalment –l’extrema dreta del bracet de l’Estat–. Malgrat les sentències, ara necessitem convertir el judici en un èxit. Convé concentrar-se, no distreure’s, i respirar fondo. Per això l’aire no pot ser pur. Ens mataria.