01/02/2018

Quan la fòbia pacta amb la corrupció

3 min

Enginyer i escriptorEn un article anterior els explicava que un conegut jutge havia confirmat les meves sospites que el sistema judicial no s’havia renovat realment des de Franco -com sí que s’havia fet amb l’exèrcit- per pur interès dels partits. Una justícia lenta, mal dotada econòmicament i amb un poder judicial fruit del nepotisme permetia la pràctica del finançament irregular, ergo la corrupció, amb més impunitat.

Però, esclar, de res se’n pot fer abús. Ni en la quantitat, ni en la durada. I si bé els alts òrgans judicials estan, i han estat, controlats pels partits majoritaris de la Transició (el PP i el PSOE), la manipulació ha estat impossible amb els jutges de base, que són, com s’ha comprovat, independents. Vostès ho qualificaran com voldran, però des del meu punt de vista no hi ha gaire diferència entre l’estómac agraït del policia de Chicago que cobrava del bar del barri per fer els ulls grossos i l’estómac del membre d’un poder judicial, o d’un alt tribunal, que hagi estat designat per defensar interessos específics. I si algú hi veu diferències notòries m’agradaria que me les argumentés.

Podríem dir, grosso modo, que d’aquest, anomenem-lo, tinglado se n’han beneficiat funcionaris, individus particulars i militants dels partits de govern de la Transició (el PP, el PSOE, el PNB i CiU, principalment). ¿Cal recordar que CiU també va participar d’aquesta orgia de nomenaments de càrrecs judicials?

Però per sobre dels acords tàcits per una corrupció generalitzada sempre hi ha planat el tema català. La catalanofòbia a Espanya és un fet indiscutible. Hi ha qui a casa nostra encara vol mantenir distincions entre Espanya i els que la governen -com si els elegits haguessin estat votats pels ciutadans de Pernambuco-. Si algú encara no s’ha adonat que la catalanofòbia és una realitat subjacent, permanent i majoritària, entre els espanyols, crec que, honestament, s’ho hauria de fer mirar. ¿Que hi ha espanyols que creuen en la legitimitat de les reivindicacions democràtiques i els drets dels catalans? Sí, sens dubte. I aquest diari en té com a articulistes. Però el fet és anecdòtic. Em remeto a l’actitud dels anomenats intel·lectuals i opinadors i a les posicions que adopten els partits -tots, Podem inclòs- quan han d’escollir entre ser acusats de catalanofòbia o de catalanofília.

El cas és que la Transició, pel que fa a Catalunya, també s’aguantava per un exercici de dissimulació. Tu participes de la festa i, si no fas soroll, farem veure que t’autogovernes. Quan hem fet soroll, el teatret s’ha acabat. La cobertura pel que fa a la corrupció -la que es pot controlar des de les clavegueres de l’Estat- s’ha donat per clausurada. El cas Pujol no hauria esdevingut públic si l’expresident no hagués volgut sortit del terreny de joc, com ha fet.

Però aquesta veda no s’ha aixecat per a tots, sinó només per als rebels. La passivitat del PSOE (amb la vocació col·laboracionista del PSC) pot haver sorprès alguns. Una passivitat no només pel que fa al tema català, sinó general. Tanmateix, podríem trobar bona part de les explicacions en una notícia que s’ha publicat però que ha tingut poc ressò. El 14 de novembre el senyor Linde (governador del Banc d’Espanya) va informar el Congrés de Diputats espanyol sobre les condonacions del deute bancari al PSOE i al PSC. O sigui, els préstecs pendents de pagar i perdonats per la banca, és a dir, una forma com una altra de suborn -torno a remetre’m a l’exemple del policia de Chicago-. I tot això en una comissió que presideix el PP i que, ves per on, aquest partit va votar perquè la sessió amb el senyor Linde fos a porta tancada. És a dir, secreta. Com que ells sembla que tenen el dret a amagar-nos el que es va parlar aquell dia, jo tinc el dret a sospitar. I ningú em convencerà d’altra cosa que el PSOE i el PSC s’han finançat irregularment -ignoro si ho continuen fent- i, per tant, han participat de la corrupció generalitzada. Seria pueril pensar altrament, no troben? La situació té un enorme valor afegit per a tots ells: el PSC s’ha mostrat com un partit renegat, extremament agressiu amb el Procés.

El problema de fons que patim els catalans és que la societat espanyola es nega a regenerar-se. Tota ella, no només els partits. Per tant, el PP -al qual el corresponsal de Libération acusa de comportar-se com una màfia- pot pactar feliçment a dues bandes. Amb la catalanofòbia de Ciutadans per un costat i amb la corrupció socialista no destapada -almenys no tota- per l’altre. I tot això ho fa amb allò que ara es diu expertise. Ha demostrat comptar amb militants d’un currículum impressionant: rabiosament catalanòfobs i profundament corruptes.

stats