Aquesta setmana passada ens hem vist trasbalsats per una notícia de dimensions imprevistes. ¿El resultat de les investigacions dels inspectors de l'ONU a Síria? Nooo! ¿La derrota parlamentària del primer ministre Cameron (caram amb els diputats britànics que voten atenent el seu electorat!)? Tampoc! Res de tot això. Estem davant d'una notícia de veritable abast mundial: la senyora Carmen Chacón se'n va a Miami. Com ho senten. Els seus votants (bé, els que van votar la llista on la Chacón anava entaforada) es pregunten qui durà ara a terme la seva ingent i eficaç tasca parlamentària. Ella, però, com a bona dama de ferro de la política, s'ha mostrat inflexible: " ¡Que ya os lo tengo dicho: no me viene de gusto ser diputada! ¡Me abuuuurrooo! " ¿Els autèntics beneficiats de tot això? Com sempre, els de fora de casa: alumnes d'una universitat hispana que volen aprendre com es fa per ser ministre de governs que enfonsen països -com si a Llatinoamèrica no en tinguessin prou experiència!-. Aquí, però, no quedem orfes del tot. Gràcies al Twitter podrem continuar seguint els avatars de l'audaç diputada sabàtica pels perillosos manglars de Florida. Ens seguirà obsequiant amb els seus profunds pensaments de gran nivell intel·lectual, que, expel·lits en forma d'enginyoses piulades, fan les delícies del bon reporter.
Tota aquesta introducció pot ser més o menys humorística, però ningú em pot acusar d'haver faltat a la veritat. Ni tampoc es pot dir que el desplegament informatiu per "l'afer Chacón" hagi estat minso. Perquè on volia anar a parar és aquí: les tonteries només tenen ressò si algú les propaga. Com és possible que algú de la talla de la senyora Chacón mereixi el nivell d'atenció que li han dispensat els mitjans de comunicació? Un ja està acostumat a observar algunes vegades el periodisme que dansa per determinats espais de televisió. O a llegir les portades d'algunes revistes i diaris que s'exhibeixen als quioscs. Però no sembla lògica l'actitud de determinats mitjans que volen passar per seriosos.
Podem dir que la categoria intel·lectual i política dels governants vessa cap a la societat en general. Ens hem acostumat a fer befa, i unes anàlisis sovint frívoles, sobre tots aquells que governen. Alhora, ignorem la influència que el seu tarannà projecta. Ells determinen moltes coses: les elits amb què dialoguen, el nivell dels seus interlocutors socials... i també el tipus de premsa amb què parlaran -l'estimularan o perjudicaran-. No crec equivocar-me si els dic que el to d'un país ve determinat, en gran mesura, pels seus governants. Una baixa qualitat de la classe política pot portar un país a la ruïna. Tot ell.
Sembla obvi que, en termes generals, el nivell dels polítics espanyols és baix. No crec que es correspongui a la mitjana de la població, ja que la categoria política s'ha anat degradant de manera contínua al llarg dels darrers anys. I és que estem davant d'un sistema que afavoreix el clientelisme i el partidisme arran de terra -i, per tant, l'endogàmia-. Que no mesura el rendiment ni passa comptes, que menysprea la meritocràcia i que tolera, entre altres coses, que un diputat electe marxi un any de "vacances" sense que passi res. Tot això només pot portar a una degradació general de la vida pública i, a la llarga, ja ho estem observant, un deteriorament dels hàbits privats també -per què s'ha de comportar millor el contribuent que el polític?-. La degradació dels mitjans de comunicació és evident. Només han de repassar les opinions de determinats "analistes polítics" que, en realitat, veuen limitat el terreny de joc al marujeo sobre la vida dels polítics. Més aviat sembla que les tertúlies derivin cap a una mena de Sálvame deluxe canviant, això sí, la Belén Esteban per la Chacón, el Zaragoza, la Sánchez-Camacho o la Sáenz de Santamaría. No es discuteixen idees d'una certa categoria. Ni predomina el lliure pensament sense clixés. Es parla, i es crida, dels tòpics més puerils. De si aquest polític fa això, de si aquest altre ha dit vagin a saber vostès què... Un nivell realment lamentable. Pur safareig.
L'ARA va publicar una llista de trenta coses importants que hauria de fer una Catalunya per ser pròspera. S'hi incloïa la necessitat d'un sistema electoral que regeneri la vida política. Fa falta, de veritat, si no volem que tot el país es vagi col·lapsant de mica en mica. Si no volem que surtin elegits massa fàcilment diputats de perfil insultant. Gent irresponsable, partidista i capriciosa que no només abandona les obligacions per anar-se'n a Miami quan vol sinó que, a sobre ( sapristi !), amenaça de tornar!
