El perill de no regenerar-se
Quan aparegui aquest article no només tindrem pacte de govern sinó que, a més, ja tindrem nou govern. El president Mas ha demostrat que no s'arronsa pels atacs externs. Ni tampoc per les maniobres dels capitostos d'Unió -"Cos a terra, que vénen els nostres!"-. Ni pel més que previsible canvi de rumb de La Vanguardia -"El diari més tòpic i benpensant de la Península", Josep Pla dixit -. Tampoc, i això és el més significatiu, s'ha desanima t el president per les vel·leïtats d'un electorat educat en la frivolitat -"El senyor Mas m'ha pres la paga de Nadal, sap?"-. S'esvaeixen, així, algunes pors que es van manifestar les darreres eleccions -"I si en Mas s'hi repensa?"-. La combinació compta amb el senyor Oriol Junqueras. Catalitzador auster, ferm i sense por. Tenim, doncs, un pacte promogut per dos líders que no fan la pinta de tremolar. Sobresurten en un país on la gent s'inflama i s'abraona xerrant, però que, a l'hora de la veritat, tendeix a ser poruga i irresponsable.
La resta de líders, ja em perdonaran, o són botiflers o són allò que el meu fill qualifica de "polítics de piscifactoria". En qualsevol país, amb uns reptes tan colossals com els que es plantegen, la classe política hauria format un govern de concentració molt més potent. Però, esclar, arribem a uns moments transcendentals amb uns líders mediocres i sense patriotisme -per definició, la mediocritat desconeix la grandesa-. Partim d'una classe que es nega a regenerar-se. Una regeneració que passa per tocar dos aspectes fonamentals.
Sistema electoral. Ja és conegut: som, juntament amb la resta d'Espanya, un dels pocs països que no té un sistema electoral de diputats per districte. Per això els diputats del Parlament no van caure del cavall i van descobrir que a Catalunya hi havia una inquietud nacional profunda fins al darrer Onze de Setembre. Desconeixement absolut del cos electoral. Insisteixo: ¿el diputat per Barcelona quins interessos representa? ¿Els del pagès del Berguedà, els de l'amo del xiringuito de Sitges o els de l'industrial de Granollers? No en té ni idea i, permetin-m'ho dir, li importa un rave. No li posa el plat a taula l'elector, sinó el partit. I aquest "fer passadís per estar a les llistes" en lloc de "lluitar pel vot dels electors" fa que el sistema generi elements mediocres i incompetents. El producte degenerat de l'endogàmia. M'explicaré: servidor no serveix per a líder polític (no ho pretenc), però el senyor Navarro tampoc.
Sistema de finançament de partits. No hem fet net. Convé reconèixer que CDC només arrossega escàndols del període anterior. De mica en mica ha procurat anar depurant i expulsant, com un ronyó, els subproductes tòxics. Però no haver-ho fet explícitament comporta que quan apareixen notícies falses (com les d' El Mundo ) la gent dubti de tot. Queda el romanent de la memòria. Els darrers escàndols que acompanyen el PSC-PSOE (fantàstic municipalisme!) mantenen viva la sospita permanent i sostinguda sobre tota la classe política. No hi ajuda la infàmia projectada pel PP i el PSOE a les darreres eleccions catalanes, que ha fet un mal incalculable al país. Però, esclar, ¿algú s'ha preocupat de rentar la cara a la classe política catalana?
Ens presentem a una transició complicadíssima, doncs, amb la cara bruta. I amb un agreujant: l'única formació que reclama la regeneració de la vida política és un partit espanyolista: Ciudadanos. El perill és evident. L'independentisme no pot deixar en mans dels seus enemics la causa de la regeneració. Perquè bona part dels problemes que patim provenen d'una putrefacció política filla de la transició espanyola. Un bocí del revés sofert pel president Mas a les darreres eleccions ha vingut provocat perquè se'ns demana anar cap a la independència, però sense abans haver fet net i esvaït sospites -injustificadament, i tant poc com vostès vulguin, però les falsedats d' El Mundo van calar-. Arribar al referèndum sense haver fet aquests mínims deures pot significar el fracàs de tota l'operació. Els catalans que volem la independència també reclamem transparència i un sistema dissenyat per destil·lar bons líders polítics, i no que apareguin, com ara té lloc, per atzar. El catalanisme polític que va triomfar a cavall dels segles XIX i XX ho va fer perquè, a més de tenir els millors líders i els equips més competents, estava en contra dels vicis imperants a l'època. Mentre la bandera de la regeneració no sigui patrimoni del catalanisme, les victòries, si és que n'acabem tenint, seran pírriques i deixaran un mal gust de boca molt acusat.
