Respostes al Brexit i el principi de Groucho

El resultat del referèndum britànic no ha estat el que jo desitjava. Però no m’esforçaré a difondre la maldat dels que volen abandonar la Unió Europea (UE). Cal fer reformes, i cal fer-les de pressa. Ho ha dit clar el primer ministre Valls: els punts denunciats pel Brexit són reals. Menys voler ficar el nas en totes les bajanades i més actuar en els problemes que preocupen (“ L’Europe est envahissante sur l’accessoire et absente sur l’essentiel ”). Recomano analitzar el problema que han plantejat els britànics des de la mateixa perspectiva amb què Catalunya denuncia el problema espanyol. Perquè si adoptem respecte als britànics la mateixa actitud que utilitza la presidenta d’Andalusia respecte als catalans, val més que ho deixem córrer.

Immigració. Aquí en parlem massa lleugerament. És fantàstic apel·lar a la lliure circulació dins de la UE des d’un país que es dedica, de manera estructural, a exportar atur. L’any passat la Gran Bretanya va rebre 330.000 immigrants. Malgrat tot, sense l’incident de l’entrada massiva per Grècia, probablement el Brexit no hauria triomfat. El descontrol va ser total. Perquè en aquell milió llarg es va colar de tot. Fins i tot, com s’ha descobert, terroristes. Això no vol dir que no s’hagin d’acceptar refugiats. I immigrants. Però amb quotes aprovades. I tots controlats, com ho estem vostès i jo. No es poden abolir les fronteres interiors (Schengen) si les fronteres exteriors no estan assegurades.

Malbaratament de recursos. La UE dilapida el poc pressupost que té. No només pagant a uns funcionaris que viuen magníficament sinó també llençant recursos econòmics destinats a segons quins estats. ¿Parlem de l’AVE? ¿De les subvencions a projectes inútils? ¿O de les ajudes a uns governs que mantenen jornaleros improductius, però fidels votants?

Seguretat i defensa. Potser no se n’han adonat, però Occident està en guerra amb l’islamisme radical. Una guerra es lliura aquí, en territori europeu. I n’hi ha una altra que es lliura al Pròxim Orient, a l’Àfrica central i al Magrib. D’aquesta darrera, però, alguns se n’escapen. Uns hi destinen molts diners i hi envien soldats que hi moren: França, el Regne Unit, els Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca... A més del Canadà, Austràlia, els Estats Units... Mentre d’altres se’n beneficien contemplant còmodament aquestes accions des del sofà del populisme pacifista. O juguem tots o estripem les cartes.

Qualitat de les institucions (incloent-hi la premsa). Determinats països s’esforcen per estar ben governats, protegir la llibertat de premsa i impedir la corrupció. D’altres subornen el periodisme amb subvencions, permeten la corrupció i no fan res per millorar la governança. ¿Parlem del nostre país, Catalunya, corromput fins al moll de l’os? ¿De la nostra premsa? ¿De la productivitat del sector públic? ¿Interessa pertànyer a un club on es tolera que un degenerat ministre de l’Interior conspiri impunement contra la democràcia?

Estabilitat de l’euro, dèficits i banca. Va haver-hi un moment que Espanya va estar a punt de necessitar rescat. I, com que era irrescatable, va estar a punt d’enfonsar-ho tot. A Grècia se la va haver de rescatar. Fins i tot els països que no formaven part de l’euro van haver de posar-hi diners. Mentre que uns països han estat rigorosos, d’altres han viscut laxament. Continuen fent trampes en els pressupostos abans d’eleccions i, amb els diners del rescat bancari, han ajudat a crear un oligopoli local format pels quatre bancs que han quedat (BBVA, La Caixa, Santander i Sabadell).

Integració europea, al capdavall. Hi ha d’haver diversos nivells d’integració europea. Molts països no en volen més. A Espanya (exportador net d’aturats) li interessa el top. Lògic. Som addictes a xuclar de les prebendes. Però els ciutadans dels països avançats de la UE saben que els excessos de “solidaritat” i “polítiques socials” els practiquen uns però els paguen uns altres. Forçar més integració europea sense implantar una vara per mesurar la meritocràcia dels estats (beneficis rebuts versus esforç aportat) pot provocar Brexits en cadena.

Conclusió. Els ciutadans de determinats estats de la UE no volen deixar passar per alt totes aquestes irregularitats sense preguntar-se si estar associat amb segons qui val la pena. És lògic fer-se les preguntes que han portat al Brexit. Jo mateix me les faig. I espero que la UE hi posi remei, urgentment. Des de l’Europa meridional demano una UE que m’ajudi a millorar, no pas un club que es deixi influir i malformar pels nostres vicis. Parafrasejant Groucho Marx: no m’interessa un club on s’accepten països com el meu. No sense que, com a mínim, m’imposin unes quantes estrictes regles de comportament.