Misc 04/10/2013

La tercera via: una subvia del no

i
Xavier Roig
3 min

Fa una setmana els recordava una frase del president Roosevelt. Avui els en proposo una de pronunciada des d'un espectre polític radicalment diferent: "Per mi, consens significa la renúncia a totes les creences, principis, valors i polítiques. És una cosa en la qual ningú creu i a la qual ningú té res a objectar" (Margaret Thatcher). M'interessa la segona part. "Ningú hi creu": vol dir que estem davant d'un acord que, en el fons, tothom sap que és insostenible i gaudeix d'una permissivitat temporal. "Ningú hi té res a objectar": com que ningú hi creu, no hi ha discussió de fons. En resum: l'acord és feble i no se sustenta de manera duradora.

Deixant de banda que jo només estic parcialment d'acord amb la frase de la senyora Thatcher, hem de reconèixer que la política de consens aplicada pels catalans durant la Transició s'ajusta exactament a la sentència. I aquests darrers mesos ho estem patint. Tota l'estructura jurídica dissenyada per consens s'ha demostrat de paper de fumar, i a mercè total de les decisions del govern espanyol. Fins i tot l'excel·lent aplicació de la immersió lingüística feta pels successius governs de la Generalitat no se n'escapa. La immersió lingüística s'ha pogut dur a terme fins ara perquè s'ha executat discretament -allò que abans es deia " por lo bajini "-. Quan s'ha volgut oficialitzar i explicitar -Estatut del 2006- aleshores tot se n'ha anat en orris. Era una cosa semiclandestina, poc oficial. I si els espanyols el seu dia van aplicar el "ningú hi té res a objectar" era perquè era una semilegalitat "en la qual ningú creu". El consens sota el qual hem edificat els catalans la nostra realitat actual confirma l'estupidesa que reflecteix aquella frase que ja he repetit altres cops i que vaig veure escrita per Josep Pla: "Si un cec necessita un gos pigall, un borni en necessita mig". El tipus de consens que comporta aberracions com aquesta és el que criticava la Thatcher.

Sovint deixem com un drap brut els votants del PP, o els de Ciutadans. No ho entenc. Defensen unes posicions ideològiques clares i precises: volen que Catalunya sigui una regió més d'Espanya. I voldrien que en fos la primera. Ells s'enfaden amb el poder central amb la mateixa honestedat que el ciutadà de Lió quan, des de París, creu que li aixequen la camisa. O com ho fa qualsevol regió espanyola. No cal assimilar regionalisme amb reaccions aigualides de defensa del territori. Vagin a qualsevol poble de Castella o d'Andalusia i diguin que un individu de Madrid ha dit que el seu poble és una porqueria. ¿No s'enfadaran, potser? Per tant, l'espanyolisme és clar.

El més preocupant són les actituds que pretenen el que en castellà en diuen " marear la perdiz ", i per les quals en català no trobo una frase prou representativa, amb plasticitat suficient. Sigui com sigui, una de les expressions que van agafant més volada per definir aquesta actitud és el verb papallonejar . I resulta que és per aquí per on van les anomenades "terceres vies". Aquesta actitud que denuncio ha agafat categoria d'escola i, a Madrid, els representants polítics catalans hi han excel·lit. "Sí, però no. No, però sí". Actituds poc clares. Ha estat el comportament tradicional de CiU al Congrés de Diputats, i el del PSC dins la federació del PSOE. "Compte, que estriparé les cartes... Doncs ara no les estripo!" No en va, ara ens trobem que el senyor Duran i el senyor Navarro lideren aquest tipus de conducta. I és que no en coneixen d'altra. Ells l'anomenen "tercera via". Jo, com l'anomeno, ja els ho he explicitat abans.

Les preguntes d'un referèndum són clares. I les respostes també: i no . ¿Oi que els que ara desitgen una "tercera via" no volen la independència? Doncs que votin no . I si mai guanyen, aleshores s'obrirà la discussió de com ha d'encaixar Catalunya dins d'Espanya. I potser es tornarà a fer un altre referèndum. Però seria d'agrair que els senyors Duran i Navarro no vestissin de grans interessos seculars nacionals el que no són res més que interessos de continuar en l'exasperant indefinició que tants rèdits ha donat a la menjadora catalana -tots desitjaríem que en Duran ens fes una llista amb el nom dels membres del lobi que periòdicament el criden a l'ordre-. Perquè una cosa és mantenir-se en la centralitat i una altra és voler tenir cada cama en barques diferents sense acceptar que se separen. I, a sobre, emprenyar-se quan veuen que cauran a l'aigua. De vies, només n'hi ha dues. Cal prendre partit i deixar de tirar de la rifeta que ha permès a determinats individus viure magníficament massa temps.

stats