La veritat de Draghi
La roda de premsa que el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va fer ara fa uns dies ha cridat l'atenció. Es va reduir el tipus d'interès oficial de l'euro. I a aquest fet se li ha donat, al meu entendre, una importància mediàtica desproporcionada. Tothom que hagi d'encarar inversions sap que la variació del tipus d'interès, en magnituds tant primes, és irrellevant. Plantegin-se vostès mateixos la qüestió: si estan pensant a comprar una casa dubto que la variació del tipus d'interès en un 0,25% afecti la decisió en cap sentit. Hi ha altres factors molt més importants: les perspectives de cadascú i les ganes, o interès, de fer la inversió. Per contra, el senyor Draghi va cridar l'atenció sobre un tema molt més transcendental: la necessitat d'un mercat europeu únic bancari. I sobre aquesta mancança els mitjans no en parlen prou. La pregunta que va plantejar el president del BCE és bàsica: per què en determinats indrets de la zona euro es pot obtenir un crèdit i en d'altres no? El senyor Draghi ha tocat el moll de l'os.
Arran de la recessió econòmica l'opinió pública demonitza Europa de manera, al meu entendre, molt perillosa. Estem oblidant la gran consecució, el gran èxit d'Europa: el mercat únic interior. I amb ell, la pau al continent. No som prou conscients que qualsevol plantejament que es vulgui projectar sobre Europa (sobretot el que defensa més integració política) passa per, abans, aconseguir una unitat de mercat més perfecta. No es tracta d'una idea abstracta. Gran part dels grans perjudicis actuals vénen d'un mercat intern imperfecte. I ho podem observar en dos casos patits per tothom.
Un d'ells el constitueix la inexistència d'un mercat únic bancari. D'ençà de l'inici de la gran recessió nombroses empreses es queixen sobre la manca de crèdit disponible -encara que, en molts casos, la queixa és injustificada-. A primer cop d'ull pot semblar una demanda sofisticada. Però imaginin-se vostès que aquest fet tingués lloc en un altre sector. Imaginin que les embotelladores d'aigua mineral espanyoles entressin en crisi i, per qualsevol raó, deixessin de proveir aigua als supermercats espanyols. ¿Vostès creuen que ens quedaríem sense aigua? El més probable és que, al cap de poc temps, arribessin aquí ampolles d'aigua portades de qualsevol altre indret d'Europa. No entendríem una situació diferent. Aleshores, per què això no té lloc amb els diners? Per què hi ha més diners per donar préstecs a Holanda o a Itàlia que no pas aquí? Doncs perquè a l'eurozona no hem creat un mercat únic bancari. Per què no puc demanar a un banc de Perpinyà una hipoteca per comprar una casa a Figueres? Per què he de declarar a les autoritats espanyoles que faig una transferència bancària de Barcelona a Perpinyà, i no ho he de fer si transfereixo aquesta quantitat de Barcelona a Cadis? Per què no puc viatjar amb més de 10.000 euros quan vaig a Perpinyà, i puc portar-ne un milió si vaig a Cadis?
Un altre cas que tots patim és el de les telecomunicacions, sobretot mòbils. Els parlo dels famós roaming . Aquí els europeus no hem reeixit, tampoc, a crear un mercat únic. Per què em cobren roaming quan, des de Perpinyà, truco a Barcelona pel mòbil, i no me'l cobren quan truco a Cadis? No s'han creat operadors de mòbil a escala europea. Fa uns dies vaig perdre el telèfon a París, vaig entrar a una botiga d'Orange i no vaig poder tramitar la denúncia. Em van dir que ells no hi podien fer res, ja que el meu contracte era d'Orange Espanya. Això no té cap sentit.
Rere aquestes situacions cal veure-hi el poder dels sectors afectats. Que inclou una classe política poruga, interessada i nacionalista. Que Catalunya Caixa no es pugui subhastar perquè no s'obre el procés als mercats veritablement internacionals, ja ens dóna una idea de la voluntat de mantenir els territoris perfectament controlats i protegits pels interessos de polítics i oligarques. Sense anar més lluny, la relació incestuosa entre els polítics i la banca espanyola és ultratjant. Per això és tan important tenir una classe política competent i coratjosa. Altrament, els interessos dels ciutadans estan en permanent entredit.
En aquesta crisi que estem vivint hem evitat un gran perill: l'augment del proteccionisme dels estats. S'ha posat en evidència que amb un mercat únic bancari europeu la crisi hauria estat molt més suportable. Però, esclar, això requereix moltes coses. Entre d'altres que els governs se sentin pressionats per tal que cedeixin sobirania. Sobretot governs com l'espanyol, que s'han demostrat tan incompetents.
