21-D amb irresponsabilitat personal
Malgrat els intents del PP i de Ciutadans, la fractura a la societat catalana ha estat mínima. Però aquesta fractura sí que s’ha produït entre els polítics mateixos. I entre gent com jo i determinada classe política. Personalment, he decidit negar la salutació a qualsevol militant d’aquests partits. Cadascú té els seus drets. Ells a pertànyer a partits que intenten trencar la convivència. Jo a menysprear-los.
Però això no hauria de ser normal. La convivència política hauria d’anar de bracet amb la social. Un contrincant, un competidor, ha de lluitar per guanyar en el seu àmbit, el professional. I és normal que s’alegri quan supera l’oponent. El que no és normal és l’actuació dels polítics del PP i de Ciutadans -i, parcialment, també, del PSOE-. Alegrar-se, vanagloriar-se, de la desgràcia física produïda a l’adversari amb males arts -justícia manipulada, presó injustificada, penes multimilionàries, desestabilització de la vida personal i familiar, defensa de la violència, etc.- desallotja tots aquests individus del món dels contrincants per ubicar-los clarament en el terreny de l’enemic. És aquell que em voldria veure, personalment, destruït.
Alguns, sense prou coratge, no saben com sortir-se’n. Es va posar de manifest davant l’afirmació del senyor Turull durant el debat de televisió: “Mentre tu ballaves, a mi m’emmanillaven”. Les excuses d’Iceta van ser les del mal pagador abillat de manca de valentia. “Jo no n’he estat l’executor”. ¿Quant sofriment ha patit Europa en el passat per aquest col·laboracionisme covardot?
El cas és que arribem a unes eleccions, d’aquí uns dies, i em veuré obligat a anar a votar, quan, en realitat, no ho faria. Compte, crec absolutament en la democràcia liberal i parlamentària. Però fins que va començar tot aquest Procés jo m’abstenia. Em desagrada no poder elegir el meu diputat. Em repugnen les llistes tancades, que són una magnífica oportunitat per al refugi de determinats covards i incompetents. Aquest risc ha quedat clarament reduït entre les files independentistes. Vist el pa que s’hi dona, ningú pot anar-hi esperant viure-hi còmodament. Però sí que continuarà, ho estem veient, en les files de l’unionisme. El militant miserable i encegat, obedient al partit, justet, sense cap mena de responsabilitat individual. La submissió al patró ha arribat a límits degradants. Alguns la demostren ballant. D’altres atiant el foc. O camuflant la corrupció de l’amo -“Luis [Bárcenas], nada es fácil, pero hacemos lo que podemos. Ánimo”.
Penso que amb un sistema de districtes unipersonals tota aquesta podridura, totes aquestes males arts practicades per determinats personatges, hauria quedat molt limitada. Què passaria si el senyor Iceta hagués de retre comptes allà on viu -potser en un barri de Barcelona-? I Millo? I Albiol o Arrimadas? Haver de rebre al despatx de diputat de districte veïns que, fins i tot unionistes, volen un referèndum, després d’haver estat apallissats, hauria canviat moltes actituds. “¿Sabes qué te digo, Mariano? Que si lo del 1-O te parece tan adecuado, vienes i lo explicas tú. ¿O es que quieres que pierda mi escaño?”
I si poso l’accent en els polítics unionistes catalans és perquè s’han dedicat exclusivament a obeir consignes foranes marcades per aquells a qui importa un rave Catalunya i la democràcia. Actuen com ho han fet per salvar la seva cadira, en lloc de defensar democràticament els legítims interessos dels unionistes catalans. La seva degradació, sempre obeint l’amo abans que la societat que els vota, ha posat Catalunya en una situació penosa.
Dijous vinent Catalunya anirà a votar. I només podrà optar per ideologies, i no pas per les persones que defensen idees (¿algú pretén que un senyor legítimament espanyolista, que fins i tot potser va participar en l’1-O, arribi a votar una llista independentista?; tant no es pot demanar). Els polítics que volen anorrear els que no pensen com ells, tots aquests llepes i oportunistes que, diguem-ho clarament, han fet mal personal i han pretès generar esquerdes, sortiran altre cop elegits; no ho dubtin. Ningú acabarà pagant per haver-se comportat de forma tan miserable.
PS: El primer que haurien de fer les forces independentistes en cas d’obtenir majoria al proper Parlament és, d’entrada, restaurar el mateix Govern, exactament el mateix, que Rajoy i la seva banda van derrocar. Posteriorment, immediatament, si cal, se n’investeix un de nou. Però primer de tot cal escenificar la dignitat!
