L'ANC i la societat civil

Sí, l’ANC és un contrapoder que ha d’actuar sobre allò que fan les institucions públiques

Fa uns dies un amic em va preguntar per què no escrivia mai sobre l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Li vaig respondre que tampoc escric sobre Òmnium, de la qual soc membre. També he col·laborat amb l’ANC en moltes activitats de les que ha dut a terme. La veritat és que no em sembla legítim –se’m fa difícil– fer servir aquesta columna per escriure sobre entitats privades a les quals pertanyo –almenys a una d'elles–. Ni per defensar-les ni per atacar-les. 

De fet, rarament escric sobre entitats de la societat civil. Si un grup de persones s'organitzen i creen unes regles privades per als seus membres, aleshores, jo no hi tinc res a dir. Cadascú l'enfila per on vol. No critico el Barça, tampoc el Cercle d'Economia... Tampoc les disposicions que duu a terme el papa de Roma en relació als seus feligresos. Per cert, no entenc aquesta obsessió de criticar els 'modus' de comportament de què els catòlics vulguin dotar-se –crítica que, curiosament, ningú du a terme amb altres religions–. El que no vulgui, que no es faci catòlic. Sobre aquest tema hi ha una anàlisi tan lúcida com amena d’Umberto Eco al seu llibre traduït al castellà 'De la estupidez a la locura. Crónicas para el futuro que nos espera'.

Si d’alguna cosa està mancada la societat catalana és de contrapoders. De tot tipus

Per contra, sí que procuro criticar aquelles entitats i persones que desenvolupen un rol institucional o públic que paguem tots. Com també els privats que gaudeixen de privilegis del poder públic: la banca, les empreses regulades, la premsa i els mitjans, etc.

Coincidint amb el tema, he llegit la polèmica entre el senyor Tardà, d’Esquerra Republicana, i l’ANC. Si no vaig errat, el senyor Tardà va titllar l’ANC de “contrapoder”. Tenim mala peça al teler. Al meu entendre, un càrrec públic –un membre d’un partit– no hauria d’opinar als mitjans sobre les activitats que duen a terme uns privats. Encara que l’afectin. I menys en aquest cas. Perquè, al capdavall, sí: l’ANC és un contrapoder que ha d’actuar sobre allò que fan les institucions públiques, incloent-hi els partits.

Tardà culpa l'ANC de la fragmentació de l'independentisme: "S’ha convertit en un contrapoder"

I arribats a aquest punt, voldria elevar el debat per sobre de persones –vull dir, abandonar la polèmica del senyor Tardà– per centrar-nos en una actitud i un comportament que em sembla bastant representatiu. Aquesta, diguem-ne, pell fina resulta massa comuna a casa nostra. I em fa la impressió que és típica de col·lectius que no estan habituats a un rol evolucionat de la societat civil. Els polítics poden ser, fins i tot, insultats sempre que els insults els expel·leixin altres polítics –cosa que em sembla terrible–. El comportament en general és d’un corporativisme aberrant i només s’explica per una certa conxorxa que fa del tot ineficaç acudir als tribunals quan, fins i tot des de la tribuna parlamentària, s’ofèn, es difama i es menteix.

Si d’alguna cosa està mancada la societat catalana és de contrapoders. De tot tipus. És un país poc liberal. No tenim una àmplia gamma de mitjans de comunicació independents i representatius de tot l’espectre social català. Els nostres mitjans, quan volen fer algun simulacre de debat civil –per exemple, les tertúlies–, apliquen quotes de partit. Les associacions que haurien de representar les activitats no polítiques estan comprades mitjançant la subvenció discrecional pública –sindicats i patronals–. Quan una associació té èxit i agafa una certa volada, de seguida atrau l’atenció dels partits, que s’hi interessen –mai més ben dit– per veure com poden 'ajudar', per després practicar el clientelisme, evidentment. Els nostres partits no entenen que els contrapoders no són el rival polític. Els contrapoders ho són de tota la classe política. I són aquí per fer allò que mai no s’ha pogut dur a terme a casa nostra: neutralitzar aquells que impedeixen l’exercici de la llibertat en el sentit més ampli. El país està en mans de la partitocràcia –organitzacions que només es miren a elles mateixes, ja que, a causa d’un sistema electoral aberrant, no saben ni a qui representen.

Òmnium i l’ANC reuneixen, per primer cop a Catalunya, una sèrie de característiques que no s’havien aconseguit mai abans. Entre elles, per a mi la més important, una independència econòmica inaudita que no les obliga a ser meselles. Al contrari. Són aquestes organitzacions, i d’altres, les que han pagat –i ho aprovo– multes i fiances de polítics. I tot per corregir malformacions polítiques. Perquè el conjunt de tots els partits no ha estat capaç ni tan sols d’edificar un sistema que els protegeixi d’ells mateixos. I ara ho paguen. Ho paguem tots. Siguin benvinguts, doncs, els contrapoders. No són aquí per dir, ni fer, el que agrada als polítics. I és això el que sobta.

  • Etiquetes