Barceloning
Sobre l’estretor de l’antic aeroport de Barcelona vaig escriure, fa anys, alguns articles. El nou aeroport només és més espaiós, però continua barrejant l’estretor d’uns funcionaris madrilenys amb tocs indígenes. Lamentable el sistema rellogat de seguretat: barroer i perillosament ineficaç. Inexplicablement, aquí tothom es mostra ufanós: “Camacoooo! ” A Espanya saben molt bé com estimular el xovinisme català pel mètode del “fem-veure-que”. Repartir estrelles Michelin com si fossin de veritat és una manera. Un altra manera és fer veure que hi ha una important companyia d’aviació catalana amb central al Prat. I si fem memòria?
L’actual Vueling va néixer de la fusió de dues companyies amb vocació de low cost : l’antiga Vueling i Clickair. La Vueling original havia estat fundada pels Lara, que poden tenir molts defectes però coneixen molt bé les debilitats del catalanet mitjà. Saben que qualsevol producte ha de basar-se en la combinació de barcelonisme i d’hispanitat justa perquè el producte mantingui aquella catalanitat mediocre que el fa peninsularment homologable. Ara, qui els va suggerir el nom de Vueling? Impossible que fos Paco Martínez Soria, ja que havia mort molt abans de la fundació de l’empresa. Un misteri.
Per contra, Clickair havia estat impulsada per Iberia, que buscava crear una low cost alter ego. Els de Clickair coneixien menys el tarannà català, perquè Iberia, com a bon monopoli, mai va sentir-se obligada a conèixer el tarannà de res. I van dotar Clickair de certs privilegis: Iberia li va cedir els slots (drets d’aterratge i enlairament, per a l’obtenció dels quals, aleshores, calia fer cua) i els codis compartits: és a dir, compres un bitllet on hi diu “Iberia” i quan ja està tot enllestit, hooop!, l’opera una altra. ¿Que fa una calor insuportable, que els de la tripulació criden pels altaveus com posseïts i vas ensardinat? Mala sort. Penso que aquella operació era impugnable davant els tribunals europeus. La veritat és que, aleshores, no va protestar ningú, que jo sàpiga. Tots plegats, els d’allí i els d’aquí, van saber-ho manegar bé.
El cas és que Clickair va comprar Vueling, perquè aquesta darrera perdia diners a cor què vols. I així com, en una multiplicació, menys per menys dóna més, en aquest cas ningú va caure que no estàvem davant d’una multiplicació, sinó d’una suma -ja se sap que el país fluixeja en matemàtiques-. Per tant, menys més menys dóna supermenys -per fer-ho didàctic.
Però cap lletja es queda sense ball si el pretendent passa gana. Tot això tenia lloc en una ciutat que -com a resultat d’haver organitzat una festa major l’estiu del 1992- havia embogit. Perquè han de saber vostès que, d’ençà de les Olimpíades, a Barcelona ja no hi llampegueja, sinó que és Déu que li fa fotografies. I en un d’aquests atacs de follia semipermanent, determinades “forces vives” barcelonines (millor qualificar-les com a “barceloneses”) van decidir que el camp d’aviació havia d’esdevenir això que en diuen un hub -és a dir, passatgers que van amunt i avall de manera desaforada-. “Com Madrid, què carall!” Aquestes “forces vives” -que més aviat hauríem d’anomenar “forces mortes” i que haurien d’haver estat aparcades ja fa massa anys- mai han estat acostumades que algú les contradigui, i no van voler adonar-se que a Europa els hubs havien quedat fixats ja feia molts anys. El seu origen havia estat l’existència de les respectives bases operacionals d’allò que s’anomenava “companyies de bandera” -ara privatitzades-. Però com que Barcelona és així, i quan es posa irracional no la guanya ningú, les forces “barceloneses” van decidir promocionar l’ínclita Vueling (perfectament madrilenya) com la “companyia de bandera de la ciutat” -tot molt característic-. Pobre aeroport! Em recorda aquell bon home que es deia Joan Idiota. Lluitant tota la vida per canviar-se el nom fins que ho aconsegueix i passa a dir-se Josep Idiota. L’aeroport de Barcelona, en un temps dominat per la franquista Iberia, va aconseguir alliberar-se’n per passar a estar dominat subsidiàriament per la filla lletja, esguerradeta i postfranquista d’Iberia.
De veritat, quan es combinen l’estratègia i l’ambició catalanes amb el xovinisme hispà d’estètica “ el mejor chorizo es el de mi pueblo ”, els resultats són imbatibles. S’aconsegueixen èxits com els del cava. O els del “turisme de qualitat” europeu, que quan té ganes d’anar al lavabo baixa cap aquí. Ara el món ja sap que Barcelona té un camp d’aviació que es diu aeropuerting, seu d’una plenipotenciària companyia de bandereta que està a mitja asta. Una bandereta quadribarrada sobre fons rojigualdo, que és el que ens correspon.
