03/01/2019

Brasil, l’eterna manca de present

3 min
L'ultra Jair Bolsonaro, nou president del Brasil. PILAR OLIVARES / REUTERS

Com és el país que ha elegit Bolsonaro president? Una vegada vaig conèixer un basc que vivia al Brasil. L’empresa l’havia destinat allà per desenvolupar-hi negoci. L’individu en qüestió es mostrava entusiasmat. “Allò és el futur”, assegurava. Vaig quedar una mica impressionat. Jo era jove, i tot el que m’havia explicat em va fer rumiar durant dies. Qui m’havia de dir que, molts anys després, jo també hi aniria a viure.

Quan hi vaig arribar les coses els anaven prou bé. Lula da Silva tot just acabava els seus mandats. Ara bé, no em va costar gens adonar-me que el país, en el seu conjunt, és un autèntic desgavell. Probablement el país més desequilibrat que he conegut mai. En tots els sentits: econòmic, territorial, social, polític, legal, etc. Una sensació molt viva de manca de balanç. El temps viscut allà em va provocar impressions contradictòries.

Des del punt de vista territorial no podem parlar d’un sol país. El Brasil és un país anarcofederal i cadascun dels seus estats tira per on vol. Rio de Janeiro és un desastre humà projectat sobre una naturalesa exuberant. Un entorn natural que, amb una mica d’imaginació, i contemplat des de dalt d’algunes de les muntanyes que l’envolten, pot donar una idea remota de la xocant impressió que devia provocar als primers colons. La ciutat va viure els seus moments més estel·lars als anys cinquanta i seixanta del segle passat. D’allò en queda poca cosa –l’Hotel Copacabana Palace n’és un dels monuments–. Persisteix, això sí, el màrqueting turístic que presenta la ciutat com una atracció encara irresistible. El visitant es trobarà enganyat. La realitat és que les faveles, el crim, la corrupció i una economia 'gandula' dominada pel turisme –que tendeix a la depredació– han convertit Rio en un malson.

Res a veure, però, amb altres zones interiors altament productives, que contrasten amb la costa. Com ara l’estat de Minas Gerais. O ciutats com Curitiba, capital de Paraná, que funciona amb una disciplina i precisió germàniques. O São Paulo, centre econòmic i financer del país. O els centres agrícoles i ramaders com Rio Grande o el Mato Grosso. I ciutats que sobten, com la industrial Manaus, on –amb una espectacular òpera vuitcentista i amb més de dos milions de persones al bell mig de la selva amazònica– només es pot arribar enraonadament amb avió. En resum, el desequilibri demogràfic i productiu del Brasil és total. Unes infraestructures lamentables i el fet que la legislació dels estats sigui sovint contradictòria –amb sistemes impositius i una burocràcia letal– fan que bellugar béns i serveis d’un punt a un altre del país constitueixi una heroïcitat.

Els desequilibris socials són desmesurats. La misèria que es pot verificar és esfereïdora. La distància entre classes no és única (treballadors i propietaris), sinó múltiple. La més perniciosa és l’existent entre els treballadors pobres, que gairebé no tenen res, i els treballadors professionals amb formació superior, que guanyen sous tan elevats que els porten a pensar que formen part d’una classe a la qual no pertanyen. És per això que Lula ha trobat tanta gent que l’esperava a la sortida. Ell va fer més que ningú per escurçar les distàncies –una feina que s’havia de fer i que mai se li agrairà prou–. Però unes elits esnobs i naïfs –que, sense ser-ne conscients, palanquegen l’entrellat corrupte– posseïdes per una consciència de classe equivocada que els fa comportar-se com nou-rics amb aires de grandesa, han tirat per terra bona part de la feina feta. La desorientació avui és total.

El Brasil forma part d’aquells països que els nostres avis consideraven rics pel fet de posseir grans reserves naturals. Una concepció del món que no tenia en compte que la riquesa d’un país és la seva gent, el gruix humà social i productiu. I com gairebé tots els països llatinoamericans, el Brasil no ha estat capaç d’articular aquesta amalgama, aquest gruix humà organitzat. No hi ha dubte de la responsabilitat. Els vicis ibèrics encastats són evidents.

En arribar al Brasil vaig visitar Petrópolis, la ciutat que va fundar Pere II del Brasil amb la idea que en fos la capital. El meu veritable motiu, però, era veure la casa on va viure, on es va suïcidar, Stefan Zweig –va ser ell qui va dir que el Brasil era el país del permanent futur–. Em vaig fer soci de la fundació –que encara m’envia informació sobre les activitats culturals que s’hi organitzen–. És com un món desconnectat; com Zweig mateix. Deslligat d’un país que, sabent-se posseïdor del permanent futur, sembla com si pretengués, mentre no el troba, llançar per la finestra un temps que li és valuosíssim.

stats