Cap a on vas, Catalunya?

A diferència d'Euskadi, Catalunya ha optat per un model de creació de llocs de treball poc qualificats

Sorprèn que quan parles amb gent de fora d’Espanya et trobes que certament coneixen Catalunya degut als darrers esdeveniments. Però és Euskadi el referent que tenen com la part d’Espanya realment diferent a la resta –pot ser que l’efecte ETA hi hagi jugat un paper important–. Quan, després de molts anys, vaig tornar a visitar Euskadi, em vaig adonar que realment era un país diferent. No els cal la independència. Ja la tenen 'de facto'. Van desconnectar fa temps.

Personalment em provoquen una sana enveja. Sobretot perquè no han renunciat a la seva manera de ser, entesa com un tot. I aquí hi incloc la tradició productiva i econòmica. Durant bona part del segle XX es van convertir en una enorme planta manufacturera i així han evolucionat. Ara amb alta tecnologia i alts graus de valor afegit.

A Euskadi no els cal la independència. Ja la tenen 'de facto'. Van desconnectar fa temps

Per observar l’evolució recent que ha tingut el País Basc respecte a Catalunya he agafat l’any 2000 i l’he comparat amb l’any 2018. Prenent dues dades bàsiques: evolució de la població i renda per càpita (dades de l’INE). Entre el 2000 i el 2018, la població basca va passar de 2,1 milions a 2,2 milions (4,7% de creixement), mentre que la de Catalunya va passar de 6,2 milions a 7,6 milions (25% de creixement) degut a la immigració. Si mirem la renda per càpita, l’any 2000 catalans i bascos estàvem igual: el 122% de l’espanyola. Però si agafem el 2018 veurem que la renda per càpita a Euskadi s’havia enfilat fins al 132% de l’espanyola, mentre que la catalana s’encongia fins al 119%.

També he intentat mirar l’evolució de Catalunya respecte a la Unió Europea (UE). L’any 2000 la renda per càpita catalana equivalia al 116% de la mitjana europea. L’any 2017 s’havia reduït al 110% (dades de l’Idescat).

A diferència del País Basc, Catalunya ha optat per un model de creació de llocs de treball poc qualificats que ningú al país vol ocupar perquè, simplement, es paguen malament. I acceptem, de passada, com a resultat, un servei mediocre que es basa en l’internacional principi cubà que diu: “Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”. Aleshores venen immigrants que són els únics que, pobres ells, poden acceptar salaris extremament baixos i irregulars (diner negre, sobreexplotació, etc.). La immigració no ve a molestar-nos, no s’equivoquin. Nosaltres hem creat un model que només és sostenible gràcies a la immigració.

Pel que acostumo a escriure, el lector ja deu saber que considero el turisme com una activitat nociva, insostenible i depredadora –i, a sobre, subvencionada–. La trobo representativa, entre altres coses, del que podríem anomenar economia gandula i poc exigent que porta una societat cap al baix perfil econòmic. I aquesta opinió no és gratuïta. Agafem les Illes Balears, per exemple. Segons l’INE el 44,8% del PIB balear depèn del turisme. Doncs bé: l’any 2000 la renda per càpita balear era un 125,7% de l’espanyola. Però l’any 2018 aquesta renda havia descendit fins al 103,5% (22% de baixada). I si vostès agafen les estadístiques de l'Idescat de renda per càpita comarcal, observaran que les comarques amb la renda més baixa són les turístiques: el Baix Penedès (l’última!), el Garraf, el Baix Empordà, l'Alt Empordà, la Cerdanya, el Baix Camp... Totes, però, són les primeres dels rànquings turístics. Catalunya creix anualment en turisme molt per sobre de la resta d’Espanya (un 10,8% contra un 6,5%). És el sector que més creix, i ja significa un lamentable 12% del PIB català –això vol dir que altres sectors s’encongeixen–. Un autèntic càncer, al meu entendre.

Les autoritats tenen una gran responsabilitat en el desastre –no podem passar la culpa de tot això únicament al dèficit de les balances fiscals–. Hi ha intencionalitat i deixadesa. Els governants poden influir en el repartiment del tortell del PIB mitjançant moltes accions, com ara escollir les elits econòmiques amb qui parlen, a qui maltracten i a qui beneficien. I la gara-gara als senyorets dels sectors improductius s’hauria d’acabar. El País Basc –els seus governants són gent molt ben formada i educada– ha escollit fer un país avançat i per a la seva gent. Catalunya ha optat per una societat 'low cost' i precària, sense preocupar-li la seva gent. Un mediterranisme d’aiguabarreig que peixeja en excés i que fa uns anys crèiem exclusiu de l’'España cañí'.

Algú dirà que el separatisme no té respostes per a tot. Cert. Però jo pregunto a l’unionisme: a qui li interessa continuar com anem? Les queixes sobre potencials inversions que es perden a mi em deixen indiferent. Perquè, en el fons, la qüestió es molt més dramàtica: vol aquesta Catalunya –torçada, corrompuda– continuar en el camí de l’autodegradació i la dissolució nacional?