28/06/2018

Democràcia internacional, o res

3 min

Enginyer i escriptorDarrerament s’ha posat de moda dir que una “societat està dividida” quan simplement es manifesten dues opinions divergents. No només s’aplica a Catalunya. Arran del Brexit també es diu de la societat britànica. I d’Amèrica respecte als partidaris o detractors de Trump. L’abús d’aquesta qualificació acostuma a venir d’aquells per als quals la situació preexistent –justa o injusta– ja els estava bé. Al Regne Unit ho diuen els que preferirien que el país romangués a la Unió Europea. Als Estats Units els que no han paït el triomf de Trump. A Catalunya, tots ho sabem, són els unionistes. Però, esclar, en el nostre cas ja estàvem dividits entre independentistes i unionistes. El tema és que ara els separatistes fem xivarri i abans no. Perquè, ves per on, hem esdevingut molts. Tants, que hem guanyat les eleccions.

Els catalans, com en tots els països, estem dividits en dos en tots els temes. Els que pensen que l’euro és un gran invent i els que creuen que va ser un error. Els que tenen fe religiosa i els que no. Els amants de la platja a l’estiu i els que l’odien. Els que els agraden els cargols a la llauna i els que els prefereixen amb suc. Etcètera. Gràficament es representaria com un cercle amb molts bocins de percentatges de gent a favor i en contra de moltes coses. Catalunya, com qualsevol altre país, està multidividit. I aquesta diversitat és lògica i saludable. Dota les societats de cromatisme. Aquestes diversitats dicotòmiques no són dolentes, sempre que no causin bloqueig. Si la discussió sobre els cargols (a la llauna o amb suc) acaba provocant que ningú pugui menjar cargols, la controvèrsia esdevé perjudicial.

Penso, en conseqüència, que el desbloqueig hauria de ser l’estratègia per donar sortida al tema de la independència del país. No és pas dolent que la meitat del país pensi que ser independents és millor que estar units a Espanya. Ja ho he justificat abans. El problema és que aquesta divergència es mantingui en el temps per portar-nos enlloc. Per tant, cal donar-hi una solució. I l’única solució civilitzada que tenim a l’abast consisteix a votar –sembla que en això hi ha majoria–. Fins que no es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’enquistament romandrà. No entenc que hi hagi, encara entre nosaltres, plantejaments sobre moviments unilaterals –tant per proclamar la independència com per mantenir-nos units a Espanya.

Alguns diran que ja vam passar per les urnes l’1 d’octubre del 2017. I no els falta raó. Però aquell referèndum no va ser vàlid. Per diverses raons. La primera és perquè va ser sabotejat amb violència pel govern espanyol. La gent no va anar a votar amb llibertat. Però tampoc va ser vàlid perquè no va estar homologat internacionalment. I aquest fet és importantíssim. Que és merament formal? Sí, sens dubte. Però és que per anar pel món aquestes etiquetes i homologacions fan falta. Aquí no voldria estendre-m’hi perquè crec que es tracta d’una obvietat que només els antisistema pretenen ignorar.

Altres diran que també vam passar per les urnes a les eleccions, com demostra la majoria independentista que ara hi ha al Parlament. Tampoc val. Perquè les votacions democràtiques estan especialitzades. Per això la gent vota diferent depenent del tema. No cal que repeteixi amb detall el fet evident que el Parlament escocès, amb més del 60% de diputats independentistes, va perdre el referèndum d’independència. Ni tampoc insistiré que el Parlament britànic, amb més del 80% de diputats favorables a romandre a la UE, es va estavellar.

El nostre problema només té solució internacional. I una demanda sostinguda i intensa reclamant un referèndum d’autodeterminació és imbatible. Té les de triomfar. I Espanya ho sap. La seva postura no s’aguanta. Perquè no hi ha alternativa. Són pocs els que, fronteres enllà, poden oposar-se al dret a votar. Si procedíssim així, si defenséssim aquest dret amb radicalitat, comptaríem amb innombrables simpaties internacionals. Recordin vostès tots els mitjans lliures i democràtics del món donant-nos suport quan el que demanàvem era votar –durant molts mesos vaig tenir com a fons de pantalla el famós “Let them vote” de 'The Economist', un setmanari contrari a la nostra independència–. Qualsevol acció unilateral que no inclogui aquest dret no comptarà amb cap ajuda internacional.

Durant molts anys, en temes essencialment econòmics, la societat civil catalana ha anat un pas per endavant de la classe política. Ara aquesta societat ha demostrat que pot avançar més de pressa en temes polítics, també. Però un Parlament fragmentat, fruit d'un sistema electoral pervers que prima el partidisme i la mediocritat, ho està posant tot molt difícil.

stats