Destruïts per la humanitat
La meva dona i jo hem passat uns dies a Sintra, a casa d’uns amics. Ho vam aprofitar per tornar a visitar Lisboa, que ja coneixíem. La coneixíem perquè l'havíem visitat per vacances, però jo personalment també hi havia fet molts viatges a causa de la meva activitat professional. Passejant pels seus carrers se’m van barrejar dos tipus de sentiments, difícils d’explicar. D'una banda, vaig sentir-me confortat d’haver arribat a temps de conèixer una Lisboa que ja no existeix. No perquè la ciutat i els seus habitants hagin canviat, sinó perquè la quantitat de visitants que actualment envaeixen Lisboa l’han convertida en un parc temàtic de mal gust. Jo vaig conèixer una ciutat on la gent hi viatjava per conèixer-la. No existien indrets “només per als turistes”, com ara passa. En aquest sentit, sempre reconforta haver arribat a temps abans de la desgràcia. Vaig poder gaudir de temps que foren millors per al viatjant –o així m’ho sembla a mi–. D'altra banda, també tenia un sentiment de tristesa conseqüència del que els he explicat. Em vaig acomiadar de la ciutat perquè a mi, a la Lisboa actual, no m’hi trobaran pas –si no és per visitar a Sintra els meus estimats amics.
Més enllà de la perversió que ha adoptat el mot 'viatjar' –fer turisme no és viatjar, com bé recordava un dia l’editor Jaume Vallcorba–, convé rumiar sobre la sostenibilitat de l’activitat turística massiva. Perquè el que anomenem fenomen turístic 'low cost' no es pot aguantar per gaire temps. L’aviació és responsable de bona part de l’emissió de gasos d'efecte hivernacle. Desconec el tema creuers, que també ha de ser important. Els residus que produeix el turista en la seva activitat quotidiana són colossals. D'altra banda, tampoc sembla que l’ocupació i la riquesa aportades pel turisme siguin determinants –el senyor Miquel Puig ja s’ha fet ressò aquí de com les poblacions turístiques catalanes són les que menys han crescut en riquesa–. I els llocs de treball que es generen són de baixa qualitat. Però no cal ser especialista: agafin els països que confien en el turisme com un dels seus pals de paller econòmic (Egipte, Tailàndia, Grècia, etc.) i diguin-me si els seus avenços són notables.
Però a Lisboa em va colpir un fet que té lloc a tants i tants indrets turístics, també de casa nostra: el menyspreu pel que s’anomena 'econosistema'. Passejant pel barri del Chiado pensava: “Un barri declarat Patrimoni de la Humanitat, una humanitat a la qual es crida perquè el destrueixi”. Prenem gran cura de no alterar, fins i tot reequilibrar, els ecosistemes (el llop, l’os, la llúdriga, etc.). I aquest és un moviment que no critico, tot el contrari. Ara bé, qui pren cura dels lisboetes? ¿I de tots aquells que han de viure envoltats d’incomoditats generades per les massives riuades de visitants? ¿I d’aquells que són expulsats del seu barri i de la ciutat per les conseqüències del turisme massiu? ¿No deixem instal·lar una simple fàbrica al Pirineu que generaria riquesa i mà d’obra qualificada –les fàbriques avui en dia pràcticament no contaminen– mentre permetem que es destrueixi tota la costa, Barcelona inclosa, al mateix temps que, vergonyosament, ens diluïm culturalment i professionalment?
El fet que molts de nosaltres hàgim gaudit del privilegi de viatjar en el passat no és excusa per reclamar el dret de tothom a fer-ho ara. Potser sona classista, però és així. De la mateixa manera que la contaminació que en el passat hàgim pogut generar no justifica el dret dels altres a continuar contaminant. ¿Que els nostres pares poguessin gaudir del benefici d’aparcar de franc a qualsevol indret de Barcelona als anys seixanta justifica que es reclami el dret a fer-ho ara? En qualsevol cas, hi ha realitats que permeten que uns quants puguin fer determinades coses però no que ho faci tothom. La gent ha de tenir interessos diversos. No tothom ha de poder fer de tot. Algú dirà que els més rics sempre podran fer més coses. Qui ho dubta?
Detesto la socialització de les aficions. Sempre m’ha molestat la gent que s’apunta a fer de tot sense tenir-hi realment interès. Perquè molesten als que realment en tenen. “Som a París, hem d’anar al Louvre!” Realment t’interessa? ¿O aniràs a emprenyar l’amant de l’art que ha estalviat durant anys per poder venir de lluny a contemplar determinades obres? Viatjar no és obligatori, i el profit que se’n tregui dependrà de quins siguin els interessos de cadascú. Turisme cultural? No em facin riure! Un pur oxímoron –¿coneixen les barbaritats que alguns (bastants) guies turístics barcelonins expliquen als visitants?–. Un cop més, em veig obligat a recórrer a Josep Pla: “Si viatjar donés cultura els revisors serien les persones més cultes del món”.
