La dictadura dels idiotes

És perillosíssim que un estúpid arribi a nivells d'influència o de poder

Els esdeveniments de la darrera setmana referents a la sentència del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein –aquesta xarlotada judicial de dimensions siderals– em porten, inevitablement, a reveure el film de Francis Veber –de fet, una obra de teatre– 'El sopar dels idiotes'. El títol en francès, com gairebé totes les expressions en aquella llengua, és més precís: 'Le dîner des cons'. Perquè el 'con', en l'accepció a la qual em refereixo i segons defineix el diccionari de l'Acadèmia Francesa, és una "persona nèciament passiva, imbècil, idiota... particularment estúpida". Com poden veure, el 'con' acumula mèrits. El film, protagonitzat pel ja malauradament traspassat Jacques Villeret, és hilarant. Ens posa en avís sobre els desaprensius, els que organitzen els sopars, certament. Però deixa clar els perills que representa la figura emmerdadora –si em permeten el gal·licisme, ja que hi som– del 'con', de l'individu rematadament idiota.

Sobre l'estupidesa humana no sé si se n'ha escrit prou. Només Carlo Maria Cipolla (1922-2000) va sistematitzar-ne les característiques i els seus efectes sobre la societat en un llibre titulat 'Allegro ma non troppo'. Fins i tot va arribar a quantificar l'estupidesa i en va fer models gràfics. Vet aquí un breu resum de les cinc lleis fonamentals formulades per Cipolla:

– Es tendeix a subestimar el nombre d'estúpids que hi ha en circulació.
– L'estupidesa d'un individu és independent de qualsevol altra característica seva.
– L'estúpid provoca danys sense buscar necessàriament un benefici. Fins i tot pot ser que les seves accions el perjudiquin.
– Es tendeix a subestimar el mal que poden provocar els estúpids i els perills d'associar-se amb ells.
– L'estúpid és l'ésser més perillós que existeix.
Corol·lari: L’estúpid és molt més perillós que el malvat.

El nostre sistema electoral acaba acumulant dalt de tot de l'escala de govern una mediocritat destructora

És un bon compendi. Ja els vaig recordar aquí la frase d'Alexandre Dumas fill, que ens prevé de la plaga tot advertint-nos que ell preferia el malvat. Retreu a l’imbècil el fet que no descansi mai. I aquesta és una característica que el film de Veber posa en evidència diversos cops. El protagonista principal no para de fer idiotades, per això l'amfitrió del sopar li pregunta diversos cops: "No es cansa mai vostè, oi?" I l'hi explica a un dels amics: "Mira-te'l, porta així hores! És fascinant!" Efectivament, l'idiota és infatigable, incansable. Admirable. No s’atura. No és conscient de la seva imbecil·litat, que és d’uns efectes clarament esgotadors per als qui l’envolten.

Ara bé, a la vista de com estan evolucionant les coses en la causa oberta contra el president Puigdemont i els altres encausats, jo afegiria, per al meu gust, un parell de comentaris que es poden deduir dels principis enumerats per Cipolla:

– És perillosíssim que un estúpid arribi a nivells d'influència o de poder...
– ...perquè els estúpids tenen una gran tendència a promocionar altres estúpids.

Com bé saben, sóc un gran enemic –no sé trobar un mot més exacte– del nostre sistema electoral. Tinc el convenciment que amb el temps, en un període suficientment llarg, acaba acumulant dalt de tot de l'escala de govern una mediocritat destructora. Una organització que afavoreix, especialment, el desenvolupament, la perillosa expansió, de l'estupidesa humana. Ho estem comprovant. La nostra ciutadania ha anat deixant passar el temps, amb indiferència, fent cas omís d’un dels principis enumerats per Cipolla: "Es tendeix a subestimar el mal que poden provocar els estúpids i els perills d'associar-se amb ells". És així que hem arribat a situacions que se'ns feien impossibles d'imaginar fa un temps.

Dels estúpids ningú se’n salva. Els trobem surant en tots els rams professionals. En el meu, per exemple. També entre els arquitectes, els periodistes, els advocats, les dones de fer feines, els capellans... entre els jutges, esclar. No podem abaixar la guàrdia i la lluita contra els idiotes ha de continuar fins que la humanitat s’extingeixi. No acabarem amb ells, segur –són consubstancials a l’espècie humana–. Però no podem renunciar a minimitzar els efectes de les seves accions. Mai. Els esdeveniments demostren que hem d’evitar com sigui que els imbècils, els estúpids rematats, ocupin llocs on poden fer mal.

Etiquetes