11/04/2019

L’espai jurídic únic: un projecte per a Europa

3 min

He llegit que una noia britànica ha llançat un diari que només publica bones notícies. Estava farta d’aquesta tendència dels mitjans a crear alarma. Fins i tot els homes del temps es dediquen a fastiguejar: “Farà més fred del normal!”, “Plourà massa!”, “Patirem sequera!”, “Abriguin-se!”, “S’ha activat el Tontocat!”, etc. Aquest paternalisme informatiu de caràcter alarmista em treu de polleguera. Com va publicar el 'New York Times' quan es va inaugurar l’any 2019, aquest serà el millor any de la història de la humanitat, malgrat que a algú li pesi.

Entre els més infectats per la mosca del pessimisme hi ha els europeus. No té cap sentit. Quan es pregunta a ciutadans de qualsevol part del món –excepte de Nord-amèrica– on és que s’estimarien viure, sempre responen que voldrien fer-ho a Europa. Sistema educatiu, sistema sanitari... Malgrat les crítiques, fins i tot les presons, de mitjana, són envejables –hi ha res pitjor que complir condemna en una presó nord-americana?

És cert, però, que Europa està necessitada d’un projecte. No en tenim d’importants, des de fa temps. Als anys noranta es va definir i posar en marxa el mercat únic europeu. I també l’euro, que es va implementar a cavall de la fi del segle XX i el començament del XXI. I ara portem massa temps sense un projecte. No necessitem pas grans accions carregades d’idealisme, tan etèries com impossibles de materialitzar –el desastre de la Constitució europea va ser-ne un bon exemple–. No senyor. Ens calen accions que afectin positivament les nostres vides.

Les dificultats del Regne Unit a l’hora de desconnectar-se de la UE demostren la quantitat de reglamentacions i normes que afecten milers d’aspectes del dia a dia. De mica en mica s’ha aconseguit que els porcs s’escorxin de manera equivalent arreu del territori de la Unió, o que no paguem itinerància amb el mòbil, i que les etiquetes dels productes informin el consumidor de manera precisa, etc. A tot això ens hi hem acostumat molt fàcilment i no ens adonem de com aquestes coses ens fan la vida més fàcil i agradable. Quan un té l’oportunitat de viure fora de la UE, s’adona de les mancances, del que allí no tenen.

L’escàndol judicial destapat arran del Procés ha fet obrir els ulls a molta gent. I és que el sistema judicial espanyol, en definitiva, no val res. La tasca de jutges professionals –que n’hi ha–, les sentències ajustades a dret –que són majoria–, no poden contrarestar els efectes d’un sistema en el qual les sentències arriben amb retard de forma sistèmica –“justice delayed, justice denied”, no existeix justícia quan aquesta arriba tard–. Per afegitó, el poder judicial espanyol està rònec, corcat, esbravat, corromput políticament.

Vist aquest desastre –que també té lloc en altres indrets de la UE–, no seria una mala idea procedir a un projecte ambiciós: l’espai jurídic únic. No parlo de fer que els codis jurídics siguin iguals a tot arreu. Demanar que Dinamarca tingui les mateixes lleis que Grècia és la millor manera de carregar-se la UE. Ja ho deia Álvaro Cunqueiro: “[...] no va a tener el mismo Derecho Civil el pueblo bebedor de tinto y comedor de asados que el cervecero y sopista”. No parlo de tenir lleis iguals. Em refereixo a establir unes bases democràtiques de partida equivalents per a tots els membres de la UE. Nomenament d’òrgans de govern judicial seguint uns mínims comuns obligatoris; adaptar els sistemes per tal que les sentències dins del territori de la UE es produeixin en un termini màxim garantit que sigui curt; establir procediments per castigar els jutges corruptes o de comportament erràtic; possibilitar el recurs urgent per presó provisional capritxosa i arbitrària; etc. Parlo de generar un espai on els Llarena, els Marchena i altres personatges de vodevil tardofranquista esdevinguin inexistents. D’un lloc on una sentència contra Endesa per haver provocat un incendi no arribi després de vint-i-cinc anys. Europa ha de ser un espai on els errors comesos en l’exercici de la professió judicial siguin analitzats i corregits sense rancúnia. Però on la barra i la pocavergonya siguin castigades severament.

Els futurs diputats europeus catalans de bona fe (independentistes o no) podrien generar una iniciativa en aquest sentit. L’exemple del que està succeint a Espanya hauria de ser un estímul per a tots –dins la Unió no es poden tolerar ni els presos polítics ni els exiliats–. Europa necessita nous projectes. I la població en necessita els resultats.

stats