Il·legalitats legals

El perill de la 'lawfare' és real i no s’està vivint només a les democràcies sud-americanes

Fa uns dies el senyor Gonzalo Boye va publicar un article al diari digital 'El Nacional.cat' ("Aquí no passaria", 14/06/2019) que, des del meu punt de vista, és transcendental. Explica el concepte de 'lawfare' –contracció de 'law' (llei) i 'warfare' (guerra)–. És a dir, fer la guerra mitjançant les estructures del poder judicial. A tall d’exemple: el Brasil. Un jutge, Sergio Moro, actual ministre de Justícia, va reeixir a posar a la presó Lula. No es tractava de res més que de destruir l’enemic polític mitjançant el sistema judicial. El senyor Boye ironitza, i diu que aquestes coses aquí, a Espanya, mai tindrien lloc.

La trampa de la 'lawfare' és perillosíssima. Als sistemes formalment democràtics hi ha dos poders que no són elegits per sufragi: el poder judicial i els mitjans de comunicació. A les democràcies avançades el tema no és gaire preocupant, ja que el sistema té tota una sèrie de fusibles –contrapoders, institucions, etc.– que salten quan algú des de dalt pretén abusar de la seva posició. En els sistemes immadurs, com el nostre, l’elector es posa content quan veu que qui arriba a dalt de tot sembla honest. L’eficàcia i l’honestedat reposen en les persones. Per contra, a les democràcies ben estructurades el correcte govern reposa en el sistema. I aquesta diferència és fonamental. És el que va fer saltar Nixon i el que, si es demostressin irregularitats, faria saltar Trump.

El cas Lula és molt representatiu del que pot arribar a passar

El cas Lula és molt representatiu del que pot arribar a passar. Un determinat poder polític –no tot– s’alia amb el poder judicial per enfonsar l’enemic polític utilitzant la justícia. Però als brasilers, i a l’expresident Lula, els queda l’esperança que, quan guanyin les esquerres, algú l’alliberi, ja que l’aliança político-judicial és només d’una part de l’espectre polític. El que governa en cada moment. Perquè el Brasil és un país on la democràcia se sustenta en les persones. El sistema no està preparat per delatar corruptes i prevaricadors. I en el sistema, insisteixo, hi incloc la premsa. Addicionalment, l’afer Lula ens cau lluny. I tots sabem –tot el món ho sap– que de l’Amèrica Llatina hom pot esperar-ne qualsevol cosa – no en va són descendents culturals nostres, dels hispans peninsulars.

El problema greu és que nosaltres no ens veiem reflectits en aquests actes que duen a terme altres. Ens fa la sensació que ens són aliens. I això és el pitjor que pot tenir lloc en aquest cas. Quan l'escriptor Nikolai Gógol va estrenar l’obra de teatre 'L'inspector', es desesperava en observar com els espectadors reien sense veure-s'hi reflectits. Com si allò no els atenyés. Bé, ja saben com va acabar aquella societat tsarista.

D'altra banda, i ja que parlem de Rússia. Acostumem a mesurar amb diferents escales el que fan els altres –a qui hem etiquetat com a “pseudodemocràcies”– respecte al que fem nosaltres. Si el muntatge legislatiu-judicial que va dur a terme el govern Rajoy amb Catalunya l'hagués dut a terme Putin amb una república russa (aixoplugant-se en el Parlament i en els jutges, amb aspecte de total legalitat), des d'Occident hauríem muntat un escàndol.

El perill de la 'lawfare' és real i no s’està vivint només a les democràcies sud-americanes. Aquest columnista sempre ha mantingut que la gran diferència entre l'Argentina i Espanya és que Espanya és dins la Unió Europea (UE). Si no fos així, si no tinguéssim uns 'tutors', això seria una total porqueria. La vocació tercermundista d’Espanya –en tots els àmbits, incloent-hi les formes de govern– és inevitable. Però la UE aixopluga tant per les coses bones com per les dolentes. Evita que Espanya derivi cap a una Argentina total, cert. Però, d'altra banda, li costa acceptar que entre els socis importants –els que decideixen sobre la governança de la mateixa UE– hi hagi estats com l’espanyol, de comportament tan irregular. Perquè això evidencia tantes i tantes contradiccions...

El perill que correm els catalans pel que fa a la 'lawfare' és molt més greu que el brasiler. Perquè és molt més subtil. Al Brasil l’aliança político-judicial abraça determinats partits de l’establishment. És massa descarat. A Espanya el pacte afecta tots els partits, tots... excepte els independentistes. Perquè no es tracta de drets polítics, sinó dels drets d’una minoria. Malgrat ser un procés farcit de corrupció, ¿qui pot acusar Espanya de designar el poder judicial sense tenir en compte tots els colors polítics de l’arc parlamentari –des de l’extrema dreta fins a l’esquerra radical? Tots estan conxorxats; tothom hi suca. La 'lawfare' està servida. Per això són els jutges europeus els únics que poden ajudar-nos.