Insostenible turisme de masses

Enginyer i escriptorAquests dies podem llegir notícies referents a problemes causats pel turisme de masses. En un altre entorn podrien, fins i tot, resultar hilarants. Com per exemple que no es deixarà accedir al Mercat de Santa Caterina a grups de més de quinze persones. En el passat hi ha hagut problemes en altres indrets també: sorolls i molèsties, saturacions de gent... El fet és universal. Determinats indrets es veuen greument perjudicats pel turisme massiu. Voldria, un cop més, fer aquí algunes consideracions que, encara que centrades en el cas català i barceloní, crec que són d’aplicació universal.

General. El turisme es considera un fenomen que genera ingressos. Aquesta activitat, però, com qualsevol altra activitat econòmica, ha d’estar èticament justificada. Els problemes generats s’acostumen a liquidar amb un senzill “és que el turisme és negoci”. Hauríem d’anar abandonant aquesta concepció i aplicar-hi els mateixos criteris que es projecten sobre altres activitats que considerem poc apropiades. Vull dir que, posats a justificar el moviment econòmic, també són activitats remarcables, que generen negoci i molts llocs de treball, algunes altres com ara plantar opiàcies, la prostitució, la indústria armamentística, la que contamina i posa en perill el planeta...

No sostenibilitat. Acostumo a posar sempre el mateix exemple. Quan jo era petit i veníem a Barcelona, el meu pare aparcava el cotxe al carrer Urgell quan volia i on volia. Avui no l'hi pot aparcar ningú. Hem perdut un dret? Sí. Hi ha drets que quan els volen, o poden, exercir un nombre excessiu de persones, s’han de perdre. El turisme que molts hem practicat en el passat no s’aguanta quan el practiquen massa milions de persones. És insostenible. Ni per l’espai ocupat, ni per la contaminació generada, ni per moltes altres raons. I els problemes tot just comencen.

Beneficis dubtosos. Aquest és un fet que es pot estimar. El turisme beneficia poques persones. Als empresaris del sector els resulta interessant. Però són quatre gats, al cap i a la fi. Els empleats –aquests sí que són desenes de milers– són de baixa qualificació, estan mal pagats i, massa sovint, cobren en negre. Els càlculs són simples: diversos economistes ja han assenyalat que per sota de no recordo quina quantitat (1.200 euros?) no es cobreixen els costos dels serveis públics que aquest empleat consumeix (jubilació, sanitat, educació, carreteres, etc.). Vist el cas català, arribem a la conclusió que el sector turístic està subvencionat perquè hi ha...

Interessos polítics. El turisme és molt llaminer. Amb inversions mínimes s’aconsegueixen resultats que semblen espectaculars. Només cal aprofitar el que la natura ens ha donat (sol, platges, etc.) o el que els nostres avantpassats van fer (la Pedrera, el Barri Gòtic, etc.), però mai el resultat d’un gran esforç. Grans xifres de les quals els polítics són fans perquè se les atorguen com a mèrit. Visitants, increment de l’ocupació... Però tot és com un suflé per a rodes de premsa. D’una gran vacuïtat. La combinació de polítics municipals amb el sector turístic local és un perill per a la població.

Economia no desitjable. Seria bo que ens poséssim d’acord. Quan una empresa d’alta tecnologia, o que requereix gent formada, s’instal·la al territori, aleshores s’esbomba a tort i a dret com un fet positiu. Per què no ens mostrem negatius pel fet contrari? A què treu cap mostrar-se ufanós d’un sector que atrau personal poc o nul·lament format, mal pagat –llocs de treball que només accepten els immigrants– i que crea molèsties als ciutadans? Per què Catalunya estimula un sector que crea llocs de treball que no són acceptats per la població?

Equilibri i medi ambient. Els darrers anys, i de forma encertada, s’ha instal·lat en l’activitat humana el respecte pel medi ambient, pels drets dels animals i plantes que viuen en un indret. El respecte pels ecosistemes. Aquest principi no sembla que es vulgui aplicar als humans –llevat que vostès siguin indis de la selva amazònica–. Quin dret tenen els visitants a alterar el meu ritme de vida pel simple fet que quatre sapastres facin diners? Insisteixo: ¿viu millor la parella de jubilats de Gràcia ara que als anys vuitanta?

Turisme o indústria? Alguns, amb voluntat de no agafar el toro per les banyes, o perquè els interessa, diran que el dilema és fals. No hi ha incompatibilitat. Menteixen. Només en llocs excepcionals, com Califòrnia o França, s’ha aconseguit conjuminar aquestes economies. Però parlem de territoris molt potents on no es tolera que els hàbits industrials retrocedeixin. I on, menys encara, s’accepta el turisme depredador. Però, definitivament, no sembla que aquest sigui el nostre cas, ni de bon tros.