21/02/2019

Un judici no tan afinat

3 min

Perdonin-me la frivolitat, però aquest judici resulta apassionant. És com un tens relat que malauradament ha de quedar interromput cada dia. Un no dorm pendent del que tindrà lloc l’endemà. Ho farà bé aquell? L’esguerrarà aquell altre? La veritat és que tots els que mantenim viu el sentit de la catalanitat hauríem d’estar orgullosos de com està actuant l’equip format pels nostres presos polítics i els seus advocats defensors. Feia temps que aquest seu columnista no observava una gesta catalana tan ben girbada.

Una de les coses que també mantenen viva la fascinació és el neguit d’anar-se’n a dormir amb la incògnita de si l’acusació pública –fiscal i advocacia– ho faran tan malament demà com el dia que acaba de finalitzar. És com una pel·lícula de les que ja no es produeixen. De relat bàsic. Muda i en blanc i negre. Aquelles on el dolent, a més, resulta incompetent a ulls de tothom. L’advocacia de l’estat –d’estètica becari immadur presentant un treball de fi de curs ple de pífies– i la fiscalia –amb una laxitud pròpia de recaptador de la contribució urbana de Quintanilla de Onésimo– em tenen el cor robat. Però no m’hauria de sorprendre. Ja vaig escriure aquí mateix que, a mesura que he anat coneixent com funcionen les promocions i la selecció de tota aquesta colla jurídica, se m’ha anat fent patent que la seva professionalitat, la seva competència, podia estar en dubte. Vull dir que si els nomenaments i les promocions es fessin d’aquesta guisa en una empresa qualsevol –que no fos pública o regulada, esclar– la bancarrota estaria garantida. Com graciosament va escriure el periodista Julio Camba durant el període d’entreguerres, individus com aquests “[...] son capaces de hundir el Banco de Inglaterra”.

Però, esclar, tota aquesta gent de l’acusació pública es recolzen en unes diligències i una documentació que ha construït un tercer: el jutge instructor. Els parlo del tal Llarena. En el nostre sistema judicial, les investigacions, la instrucció, la dirigeix un jutge –a diferència dels Estats Units, on la investigació i l’acumulació de proves corre a càrrec del fiscal i de l’advocat defensor–. Per tant, quan fem befa de les incoherències, de la manca de perícia, que manifesten els fiscals i els advocats de l’estat, estem sent injustos. Es basen en una voluminosa informació i en unes proves que ha recollit, classificat, calibrat, valorat, etc. el jutge instructor de la causa. En estricta justícia, és cap a ell que hauríem de girar la mirada. La grotesca actuació del tal Llarena hauria de ser motiu de riota, si no fos que el mal que es deriva d'aquest individu, i el que se'n derivarà, és irreparable.

Com que mai he cobrat de l’erari públic, a voltes tinc el mal gust d’efectuar comparacions que algú pot considerar odioses. I ho són. Sobretot per a gent com jo que, davant de determinades comparances, sempre sortim a la banda dels poc privilegiats. De la banda d’aquells que ens hem de guanyar la vida gràcies a gent que no està obligada a pagar-nos el salari. I no em cap al cap que ningú com jo pogués fer una feina tan mal feta, de manera tan maliciosament grollera, com la que ha dut a terme el tal Llarena, sense ser despatxat amb deshonra. I, a sobre, tenint en compte els danys causats, sens dubte se’m reclamaria anar a la presó durant una temporada llarga.

I és tenint en compte aquestes consideracions que un no sap què deu passar pel cap de les acusacions de l’estat. Potser, farts d’una feina tan mal feta del jutge instructor, no estan disposats a maquillar el bunyol. Potser com que es tracta d’una operació d’estat –amb rei inclòs– no s’hi han d’esforçar perquè la sentència ja està cantada. ¿Pot ser que tinguin una mica d’honorabilitat i els estigui caient la cara de vergonya quan veuen davant seu gent innocent que porta més d’un any a la presó? Difícil saber-ho.

I el tribunal? Malgrat estar contaminada la seva composició en origen –alguns experts m’han explicat que determinades designacions són il·legals– també dono voltes al problema que se’ls planteja. Han d’escollir entre satisfer la catalanofòbia –la pròpia, la que els surt de dins, o bé la forçada per l’amo polític que els posa el rostit a taula– i la por a allò que pot dictaminar el Tribunal Europeu dels Drets Humans, que sens dubte revisarà la seva feina. Dues opcions. Esclar que també hauria d’haver-hi –insisteixo que toca per probabilitats– aquell jutge que es deixés portar per la moralitat. Per l’ètica de la justícia. Encara que, vist tot el sistema des d’una perspectiva global, apel·lar a l’ètica potser és excessiu.

stats