Un llegat nefast

Aquests dies hem tingut l’oportunitat d’observar com funciona l’estat espanyol quan ha de fer front a una situació excepcional. Em refereixo a l’entrellat político-administratiu. Quan pot actuar sense condicionants externs. M’explico. En gairebé totes les activitats que duu a terme Espanya hi ha el condicionant europeu. Molt més del que pensem. No només en tots els productes materials, sinó en molts temes: pressupost, la banca d’ençà uns anys, seguretat farmacèutica i alimentària, etc. Gairebé tot. Però quan es presenta l’oportunitat “d’escapar” del control europeu, aleshores surt l’ancestral esperit ibèric que, a aquest seu columnista, li produeix una repugnància difícil de descriure sense caure en la grolleria i l’insult.

¿No s’han preguntat mai què és el que separa Llatinoamèrica dels Estats Units i el Canadà? Espanya, per allà on va passar, ha deixat una bona empastifada. Les antigues colònies espanyoles les he visitades gairebé totes -incloses les Filipines-. Generalment per feina. Les anècdotes vívides encara m’indignen. No tant per elles mateixes sinó pel fet d’adonar-me que encara paguen la influència espanyola. Al meu entendre, el pitjor mal que es pot causar és aquell que perdura. I per analitzar-ho hi ha els diversos estudis publicats pel senyor Daron Acemoglu, que és professor d’economia del Massachusetts Institute of Technology. El senyor Acemoglu és conegut perquè s’ha especialitzat en intentar respondre una pregunta que sembla simple: per què alguns països són rics, i tenen èxit, i altres no? En el cas llatinoamericà s’acostuma a criticar l’espoli. És una superficialitat més del progressisme imperant. La realitat és que els problemes que pateix Llatinoamèrica no són conseqüència d'allò que els conquistadors es van emportar, sinó d’allò que hi van deixar.

El nucli del problema va ser, i continua sent, les institucions que es van implantar. Institucions en el sentit ampli: l’entrellat de sistema econòmic, legal, jurídic, educatiu, etc. Espanya va deixar allí incrustades el que el professor Acemoglu anomena “institucions extractives”. L’aristocràcia i els cacics aixoplugats per la monarquia no només acaparaven les terres i els béns sinó que impedien la creació de riquesa (la innovació) que aporta la iniciativa privada. Per contra, les “institucions inclusives”, instaurades pels britànics, es basaven en el dret a la propietat (encara que es tractés de petits propietaris), en la defensa, per part del poder, del mercat i de les oportunitats, la justícia imparcial, etc. A les colònies espanyoles el sistema institucional va portar la majoria de la gent a sentir-se desprotegida per a qualsevol iniciativa, empenyent-la a fer feines poc qualificades -al servei d’un amo o de la Corona-, o bé a marxar. Es va institucionalitzar el fatalisme. La cultura extractiva es basava en la defensa del privilegi, la imposició permanent de barreres, el rebuig a passar comptes davant de ningú, etc. L’exemple que posa el senyor Acemoglu és significatiu: la revolució nord-americana va ser de tots, incloses les elits, contra la metròpoli. Els unia el desig d’un futur millor. Desitjosos de riquesa, sí; però també de llibertat i justícia. Les revolucions llatinoamericanes, en canvi, involucraven el suport de les elits únicament perquè aquestes volien deixar de rendir comptes a la metròpoli. Des de la seva independència, i fins la dècada del 1980, als països de Centreamèrica hi van governar 46 presidents que eren descendents directes del conquistador Cristóbal de Alfaro.

Hi ha gent que pensa que cal demanar perdó per les matances comeses en el passat. No em sembla malament. Però sempre he pensat que no és tan important fer el bé com deixar de fer el mal. En qualsevol cas, les morts causades en segles passats són una desgràcia, però eren els hàbits de l’època i no estranyaven ningú. ¿Injustes des de la perspectiva actual? Segur. Les societats humanes evolucionen, gràcies a Déu. Al meu entendre és molt més greu l’empremta que Espanya va deixar a Llatinoamèrica. Perquè això perdura. Ens hauríem de preguntar per què tanta gent encara vol creuar el Río Grande cada dia i si sobre aquest fet Espanya hi ha tingut molt, si no tot, a veure.

Avui, igual que ahir, el tarannà ancestral espanyol persisteix. I encapçalat per una família reial que el practica quotidianament. No em fa perdre la son els diners bruts que Joan Carles deixarà al seu fill. Sí que em revolta l’herència d’immoralitat que deixen estampada cada dia els Borbons, i que perdura en el temps. Un llegat que cap país europeu amb un mínim de dignitat toleraria. Permetre aquestes irregularitats diu molt de la societat espanyola. De la d’avui, tant com de la de fa uns segles.