Maleducar

Arriba l’estiu i és època de vacances. I els nens no van a escola. Vull dir que te’ls trobes arreu. Les criatures mai no m’han semblat ni especialment molestes ni extraordinàriament encantadores. Tot depèn del seu comportament, esclar. Quan viatgen plegades, en grup, el fet inquieta. Em molesta el gregarisme bellugant-se pel món. Un autocar, ple de turistes, que descarrega el personal en qualsevol indret comet un acte destorbador –ho pretengui, o no–. I el mateix té lloc amb els grups escolars. Esclar que si, a sobre, hi afegim la possibilitat que el col·lectiu infantil en qüestió estigui compost en bona part per elements malcriats, aleshores els efectes esdevenen emprenyadors.

Voldria aquí fer un aclariment. Ensenyar és un acte docent, de transmissió de coneixements. Educar és un acte de creació d’hàbits, de desenvolupament de les facultats de cadascú, d’aquell comportament quotidià que ha d’ajudar a poder viure en societat de manera col·laboradora i enraonada. Les dretes tendeixen a pensar que l’educació és cosa de la família. Les esquerres pensen que és cosa de l’estat. Per això, al nostre país, es canvia el nom del departament de la Generalitat que gestiona la docència segons qui mana. Quina animalada! Bé, el cas, mirin-s’ho com vulguin, és que l’educació del país deixa molt a desitjar. De l’ensenyament no en parlo ara –caldria conèixer el tema amb una mica de profunditat–. En refereixo al comportament quotidià de la gent amb qui topes cada dia. I en això tots som experts. Encara que, pel que sembla, les sensibilitats sovint divergeixin.

És especialment preocupant comprovar l’actuació en públic dels nostres infants. Quan viatgin per l’estranger els recomano que observin com es comporten els nens fora d’aquí. Fa uns dies vaig ser a Marsella –volen una capital més trasbalsada?– i al capdamunt del turó de Notre-Dame de la Garde hi havia un col·legi que hi duia a terme una visita. El comportament era exemplar. Els nens jugaven i estaven inquiets –és normal, estan a l’edat de bellugar-se– però no cridaven com a energúmens –cosa que sí que succeeix aquí–. Vaig comprovar immediatament el perquè: els professors manegaven la massa de col·legials amb un to de veu normal –per cert, els van anunciar que a les dotze dinarien; no els sembla una hora fantàstica?–. Els mestres tampoc cridaven. M’he adonat que el fet és gairebé universal fronteres enllà. Però aquí l’excusa del mediterranisme serveix per justificar determinats hàbits que no són res més que pura mala educació.

El corporativisme docent farà que ara saltin el mestres protestant per l’exemple que he posat –ja m’ho veig a venir–. No s’amoïnin perquè n’hi ha per a tots. Ja els he dit que educar no és ensenyar. I la responsabilitat de l’educació recau també, i de manera importantíssima, en els pares. I val a dir que la majoria de nens estan malcriats perquè reben, també, una educació pobríssima a la llar. No val, un cop més, buscar excuses sobre la incultura a les llars. Ja fa molts anys que tothom que avui exerceix de pare o ciutadà ha anat a escola. El que succeeix és que, insisteixo, el nostre sistema educatiu (escoles més llars) és prim i rudimentari. Per a mi, vist globalment, és un sistema fracassat. Hem aconseguit una societat ruda i malcarada. Des del punt de vista formal –sobretot ara a l’estiu, quan la majoria de catalans s’abillen de tal guisa que sembla que vinguin de tirar l’aigua a l’arròs–. Però també de fons: el refinament, com a forma de cultura, és inexistent. Una societat que confon l’espontaneïtat i la senzillesa amb la vulgaritat de bullanga descordada. Que no els enganxi una taula de restaurant amb criatures al costat. O un grup d’adults que –per molt catalaníssims que es creguin– acostumen a actuar amb l'estil fatxenda més tavernari. Fa uns dies un conegut d’Estònia em parlava de la seva visita a Portugal i de com és d'educada la gent allà. Jo li vaig expressar que ho eren molt més que aquí, on, en general, tothom es comporta de forma ofensiva. “Jo no m’atrevia a dir-t’ho; però sí, efectivament jo ho veig així”, em va respondre.

Resulta refrescant viatjar per l’Europa civilitzada i poder anar a indrets on es dina o sopa sense patir per la cridòria del comensals i les faltes de modals del cambrer. O asseure’t i gaudir d’un tranquil aperitiu, impossible aquí. Ara bé, quan tornes costa encaixar el cop. És dur passar del “monsieur”, del “merci”, del “la ringrazio”, del “bitte”, de les terrasses sense xivarri on la gent, simplement, parla... al comportament groller, maleducat i descamisat que al nostre país hem decidit fer passar per simpàtic i espontani. I el pitjor de tot: molt “nostre”.