30/07/2020

Els més ases ja no són a Madrid, només

3 min
Façana de la seu del Banc d'Espanya a Cibeles, Madrid

"Ala tertúlia que a la ferreria de la carretera solia tenir, els darrers anys de la seva vida, el senyor Bofill Pericay, universalment conegut, a l’Empordà, pel Rajoler de Pals, aquest senyor solia afirmar, si la conversa s’ho portava: «La gent dels Masos de Pals és més intel·ligent que la de Pals; la de Pals, més intel·ligent que la de Palafrugell; la de Palafrugell, més que la de Girona; la de Girona, més que la de Barcelona. La més ase és sempre la de Madrid». Aquestes afirmacions, les feia el Rajoler, no pas impulsat per alguna mena de patriotisme local, que no tenia. Ho deia simplement pel gust de proclamar una autèntica obvietat". (Josep Pla. Notes disperses [OC, volum 12])

Fins, diguem, els anys noranta del segle passat, Catalunya era un referent peninsular. Els primers de la classe. D’una classe poc evolucionada si volen vostès, però n’érem els primers. Com deia el Rajoler de l’escrit d’en Pla, els més ases eren tots a Madrid. Això, a la llarga, però, ens ha jugat una mala passada. Quan el nivell d’exigència és baix, un es creu tremendament espavilat. La incorporació a la UE ha demostrat que hi havia molt per aprendre. Que l’alçada del llistó el marcava algú altre, no pas Espanya. L’efecte nociu real, però, ha estat provocat per la Transició. El període es percep com a relativament bo, ja que ha portat uns temps de pau en democràcia, absolutament necessaris a Espanya per tal d’esvair la maledicció. Molts associen la prosperitat econòmica a la Transició, també. Aquí discrepo. Espanya ha avançat bastant en l’aspecte material, i jo ho atribueixo a la UE i a Catalunya. A les subvencions directes i a la venda, sense aranzels, d’una mà d’obra barata.

La combinació per a Catalunya ha estat letal. La igualació d’Espanya amb Catalunya no ha vingut tant de catalanitzar Espanya –tasca que es demostra estúpidament impossible– com d’espanyolitzar Catalunya. Des del punt de vista econòmic s’ha procedit a una certa igualació pel mètode dels vasos comunicants, i s'ha consolidat un drenatge fiscal que sostrau una part importantíssima del PIB català i que, pitjor que empobrir-nos, ha pervertit el nostre model econòmic (utilitzo el mot drenatge i no robatori perquè tot això té lloc amb la mísera aquiescència de les elits econòmiques i polítiques catalanes). El pacte secular “Et deixem fer negocis a Espanya a canvi de drenatge fiscal” ha perdut sentit des del moment que es poden fer negocis amb Àustria o Itàlia sense necessitat que ells ens drenin. Vull dir que el drenatge espanyol és a canvi de res.

Tanmateix, de totes les operacions d’assimilació amb Espanya la més eficaç ha estat el sistema electoral. Fa quatre decennis que compartim un sistema electoral i de partits que ha portat Catalunya a un iberisme total –com succeeix amb els embotits als aparadors de les nostres cansaladeries–. Una classe política homogènia, l’espanyola, que és, de llarg, la més insolvent d’Europa. Que, després de 35 anys a la UE, Espanya no hagi deixat mai d’estar subvencionada, o que la gestió de la pandèmia sigui tan escandalosament incompetent, no és per casualitat. I que Catalunya no estigui resolent la crisi del covid-19 millor que ho feia l’estat espanyol, tampoc és una sorpresa –honestament, m’ho esperava–. I aquest desastre català no és un tema de color polític, ni de persones millors o pitjors que d’altres, ni d’administracions. Tota la classe política és prima. Totes les administracions són mediocres. És el producte resultant d’un procés de selecció (als partits i a les eleccions) de perversitat previsible. Un sistema que fa que quan despunta algú competent, se l’escapci. El Rajoler de Pals ha quedat depassat. Els més ases ja no són només a Madrid. Ara també copen casa nostra.

Al país li agrada xerrar. Uns ho fan per pura fal·lera. Altres intenten aportar solucions de manera honesta, pensant que seran útils. Però són fal·làcies, perquè, al capdavall, només aboquen litres de perfum sobre un cos, la nostra cosa pública, que es nega a passar per la dutxa. La gestió de la pandèmia, la permanent crisi econòmica, l’enorme atur, la premsa manipulable, la ineficàcia de totes les administracions, el sistema d’ensenyament caòtic, el drenatge fiscal de Catalunya, el sistema judicial corromput, etc., tot això són problemes que altres països gestionen. Però, esclar, ells tenen bons governants.

S’apropen mesos electorals. No crec que sentim cap proposta orientada a la regeneració de la classe política. Intentar abordar temes transcendentals de país quan ni tan sols som capaços de gestionar allò que altres gestionen amb normalitat cada dia, és d’il·lusos. I em sembla que manifesto una autèntica obvietat.

stats