04/06/2020

Nissan fou un estat d'ànim

3 min
Una treballadora de Nissan protesta davant el concessionari de la marca a Granollers

Vivint al Brasil vaig haver de viatjar per tot el país. Jo habitava a Rio de Janeiro, que és una mena de càmping a l’engròs. Un indret on la majoria de gent circula en calça curta i xancletes. Un autèntic cafarnaüm. A l’estiu hi fa una calor de Déu. A la platja s’hi va a passar l’estona per lluir –l’aigua és molt freda i plena de corrents d’un gran ímpetu–. En visitar l’estat de Minas Gerais, però, vaig quedar sorprès. El xoc, venint de Rio, és fort. Ho trobes tot endreçat, ciutats netes, gent vestida amb normalitat, professionalitat arreu, etc. “És que és un estat eminentment industrial”, em van dir quan vaig expressar la meva sorpresa.

El diferent clima cultural d’una societat industrial respecte d’una altra orientada al turisme és palpable arreu del món. Els països industrialitzats estan cosits socialment i el benestar és raonat i repartit. La civilitat és la tònica. La gent treballa en un ambient de mètodes i procediments establerts. Hi ha implantada una formalitat productiva evident tant a nivell professional com social. Segurament no tenen ciutats aparador, però són per viure-hi. Són, al meu entendre, indrets a la mida dels seus ciutadans, no a la mida del que els visita. L’exemple pròxim a Europa el tenim a Alemanya, al nord d’Itàlia i als pols industrials de França. Dins d’Espanya l’exemple més evident el constitueix Euskadi. Vaig comentar aquestes idees amb un economista conegut de tots vostès, i que ha fet molts treballs per al Banc Mundial, i em va dir que es corresponia amb la realitat que ell havia observat arreu del món.

En un article anterior (“Quan en Boris la toca i nosaltres no”) comentava que només en els darrers tres anys l’ocupació industrial a Catalunya havia baixat mig punt percentual. Que la del sector de les TIC (tecnologies de la informació) no s’havia bellugat, mentre que l’ocupació al sector turístic havia pujat un punt. Tot dades d’Idescat. Amb el tancament de Nissan, evidentment, les coses canvien. L’atur dels altres sectors es pot veure afectat temporalment per la pandèmia. El del sector industrial manté una mala tendència. Perquè així ho volen les autoritats i la població catalanes. I el fet ve de lluny.

Els indrets per fer-hi inversions, del tipus que siguin, han de tenir atractiu. Han de seduir. Cadascun en el seu àmbit: industrial, tecnològic, turístic, educatiu, etc. És un ambient que es respira. I per raons diverses, aquesta atmosfera, pel que fa a la indústria, s’ha esvaït a Catalunya en el moment que Barcelona va escollir convertir-se en una mena de Lloret amb ínfules culturals. Com a bon cap i casal, marca el ritme. Un bon exemple el veiem en el famós Mobile World Congress, una operació turística de maquillatge tecnològic perfectament superficial. ¿Recorden l’enrenou provocat per la seva cancel·lació, durant el passat mes de febrer? Semblava que s’enfonsava el món. Polítics, TV3, ràdios, opinió, el carrer... La mobilització va ser formidable –una xarlotada, certament, però colossal al cap i a la fi–. No hem observat res similar amb el tancament definitiu (no pas suspensió temporal) de Nissan. Ben al contrari. La posició municipal barcelonina va quedar definida per les declaracions de la tal Janet Sanz quan va dir que calia tancar la fabricació d’automòbils. I queda fixada per la pràctica quotidiana –com explicava el senyor Joan Font a la seva entrevista a l’ARA– de posar totes les traves a l'activitat comercial i empresarial. ¿Parlem dels polígons industrials tercermundistes? La societat catalana, en triar representants ineptes, ha optat per la pèrdua de les arrels productives que la caracteritzaven. Ara toca estar preocupats per quan s’obriran bars i terrasses que s’ompliran de gent que, en observar-la abillada amb xancletes, em recordaran la meva etapa de Rio de Janeiro.

Entre els governants hi ha bons elements. Però els governs són orquestres. Queden lluny –agradi, o no, que ho recordi– els anys de governs Pujol, que no haurien deixat arribar a aquest nivell de deixadesa i degradació públiques. Que en el cas Nissan hi ha hagut moltes carències per part dels governs espanyols? Cert. Però els principals culpables estan entre nosaltres. Les prioritats dels que governen arreu de Catalunya constitueixen una broma de mal gust. I uns mitjans manipulats els hi arrodoneixen la feina.

Nissan era una història d’èxit que els incompetents públics i la deixadesa social han anat enfonsant. A partir d’ara ens queden les seves instal·lacions, que podrem incloure en els catàlegs de visites turístiques. Aquests tours que, entre paelles i sangries, mostren als visitants tots els atractius monumentals: la Pedrera, el Parc Güell... Tot allò que, antany, els catalans vam ser capaços de construir.

stats