Parlem d’identitats, Monsieur Valls?

¿S’imagina fent morros mentre sona 'La marsellesa' a l’Assemblea Nacional francesa?

Fa uns anys vaig comprar el seu llibre 'Pour en finir avec le vieux socialisme, et être enfin de gauche' [Per acabar amb el vell socialisme i ser per fi d’esquerres]. De fet, era un conjunt d’entrevistes. Corria l’any 2009, aproximadament, i el Partit Socialista francès no anava fi. L’últim gran líder n'havia estat François Mitterrand. Com que soc dels que pensen que la socialdemocràcia europea és necessària i s’ha de reinventar –no pot ser que tants milions d’electors estiguin equivocats–, em va semblar que un personatge jove i agosarat, com vostè, potser podia fer-hi alguna cosa.

El temps ens ha demostrat que la política europea pateix, en bona part, d’anquilosament general. No només les maneres de funcionar de les institucions i els partits estan desfasats. També les persones que els comanden estan desbravades. I de la mateixa manera que un sistema educatiu mai pot ser millor que els seus mestres, tampoc la política pot generar idees més fresques que els seus líders. Per tant, vostè em va semblar, si em permet dir-ho d'una manera simple, una bona matèria primera de partida. Com que tenia idees de canvi, era una mena d’'enfant terrible' dels socialistes.

Resulta, però, que a vostè li va tocar, posteriorment, mig posar en pràctica les seves propostes sota la presidència d’un president de república que va sortir elegit com a mal menor –l’electorat el va votar escaldat pel president Sarkozy–. En conseqüència, la presidència Hollande va ser menor. I si parafrasegem allò que deia abans dels mestres, resulta que cap govern francès pot ser millor que el seu president. I, malauradament, a vostè li va tocar el rebre.

En les darreres aparicions l’he vist fotografiat amb gent de trajectòria contradictòria amb la seva

Però, què caram, vostè ha estat primer ministre de França! Poca broma. Vull dir que vostè ha ocupat un càrrec excepcional a nivell mundial. I el mínim intent de comparar qualsevol institució espanyola amb allò que representa França ja va quedar invalidat pel que Josep Pla va deixar anar en veure Aranjuez per primer cop: “És com Versailles però amb els mobles llogats”. Aleshores, com que no m’ho explico, em pregunto una vegada i una altra: què hi fa vostè venint, disculpi’m l’expressió, a emmerdar-se en la política espanyola? Com és que de cop i volta, voluntàriament, practica amb vostè mateix allò que les empreses d’internet apliquen als clients que baixen de categoria i que anomenen 'downgrade'? No ho entenc.

Ningú sap on vol anar a parar vostè –em temo que no ho sap ni vostè–, però en les darreres aparicions l’he vist fotografiat amb gent poc recomanable. Gent de trajectòria contradictòria amb la de vostè. Perquè vostè és francès, malgrat haver nascut a Catalunya. Jo sempre l’he considerat així. Quan algú em diu que vostè és català, jo sempre replico que no, que vostè és francès. De la mateixa manera que considerem catalans la gent que porta aquí un temps encara que hagi nascut lluny. De la mateixa manera que el senyor Borrell és madrileny perquè, ja de jovenet, es va establir allí. No seria just que els madrilenys no el consideressin propi. Però, esclar, vostè és francès, sobretot, perquè ho vol ser. I el senyor Borrell sempre ha volgut ser madrileny, cosa que l’honra –contràriament al que alguns pensen–. I aquest és el meu punt de reflexió. Perquè algunes de les persones amb les quals, darrerament, vostè ha aparegut no volen ser catalans.

S’imagina vostè mateix amb els braços plegats i fent morros mentre sona 'La marsellesa' a l’Assemblea Nacional francesa? I després anant a les associacions d’exiliats i emigrants catalans fent de casteller, ballant sardanes, etc.? O bé propugnant que el francès sigui ensenyat a les escoles en igualtat de nivell que l’anglès? O negant la història de França tot adduint que ha estat una invenció? L'hi pregunto directament: què pensa que hauria dit el ciutadà francès respecte a la seva actitud? Com hauria reaccionat França? Bé, és fàcil deduir que vostè mai hauria arribat a diputat. És més, vostè hauria estat acusat d’antifrancès, no pas d’antinacionalista francès.

Penso que, massa sovint, els catalans som una mica tanoques, i donem carta de naturalització a gent a qui en altres indrets no els seria concedida. ¿Que això es deu al fet que no som un estat? Perdoni, estem parlant de lògica, d’integració i de democràcia. Per això li demano que sigui una mica coherent. No es barregi ni doni ales a aquests nous falangistes que, obertament anticatalans, pretenen anorrear el meu país donant cobertura als violents. En definitiva, que es presenten com a defensors d'allò que, precisament, volen veure destruït. Sota el meu punt de vista, són mala gent. Cregui’m.