13/07/2017

Perdut entre lliçons no apreses

3 min

Cap als anys 2010 i 2011, durant la Gran Recessió, vaig escriure alguns cops que la crisi no seria prou llarga per treure’n les lliçons corresponents. Em temo que tenia raó. Comencen a detectar-se senyals preocupants. Com que la majoria de la població catalana continua, al meu entendre, sense adonar-se que els responsables de la recessió hem estat tots nosaltres, la reincidència esdevé inevitable. Els polítics, de dretes i d’esquerres, han practicat un populisme desinformador. Els mitjans se n’han fet portaveus. Si pregunten sobre els causants de la recessió detectaran que majoritàriament continuem donant la culpa als altres, incloent-hi els enemics eteris i amorfs de sempre: “els mercats”, “la globalització”, “el liberalisme econòmic”, etc.

He detectat aquests darrers dies tres senyals -n’hi ha d’altres- que provoquen un sentiment de frustració certament viu.

Municipalisme irresponsable. És el cas d’un petit poble -uns sis-cents habitants censats, dels quals la meitat només hi viuen el cap de setmana-, evidentment, amb el seu centre polivalent, al qual no va ningú i que va costar prop d’un milió d’euros -“No és cert, no ens va costar res; el va pagar tot la Generalitat!”-. Es tracta d’un poble al qual van tancar el consultori mèdic fa uns anys, un consultori atès per un metge una hora a la setmana i al qual s’havia d’arribar en cotxe, ja que és un poble amb habitants dispersos. En definitiva, un consultori que no s’hauria d’haver obert mai. El Govern, amb bon seny, va decidir que, ja que s’havia d’agafar el cotxe, es fes servir el CAP que hi ha al poble veí, que és a només quatre quilòmetres. Doncs no. Les autoritats municipals van decidir mantenir el metge de totes totes amb càrrec al pressupost del consistori. I la broma continua. Pengen cartells anunciant-ho i fent-ne gala. “Política social”.

Treball ‘low cost’. L’ARA de diumenge passat informava que la població de Barcelona tornava a augmentar i que ho feia, principalment, amb immigrants. “Com correspon a una ciutat cosmopolita!” El primer grup sembla el format pel col·lectiu provinent de Llatinoamèrica -si sumem tots els nacionals d’aquell continent-.

Això vol dir que continuem amb el vici de crear llocs de treball per als de fora. Uns llocs de treball tan mal remunerats i professionalment tan poc exigents que només els accepten els immigrants amb poca capacitació. “També venen metges i enginyers, xenòfob!”, que diu el de Sarrià votant de la Colau. És cert que, encara que pocs, també arriben alguns professionals. Com també és cert que el nombre de joves catalans universitaris que han d’emigrar s’ha duplicat en set anys. Per tant, em reafirmo: no es creen llocs de treball per als nacionals del país.

Economia fàtua. Una cosa bona de l’adjudicació d’aquest macrocentre de Salou a l’empresa Hard Rock és que han eliminat el nom de Barcelona, una ciutat que ha esdevingut representativa d’un dels vicis més nostrats: explotar un aparent èxit fins a fer-lo rebentar (cava, Costa Brava, Barcelona...) o fer-nos-el avorrir (Ferran Adrià, Gaudí...). A Catalunya Ràdio van repetir fins a tres cops la xifra 11.500 -quantitat que representa el nombre de llocs de treball que diuen que es crearan allà, a Salou-. I és que el sector del turisme fa les delícies dels polítics perquè només requereix paperassa (bàsicament, requalificacions) i ofereix rèdit polític gràcies a un mai quantificat “efecte econòmic indirecte”. Per això és un sector que subvencionen i promocionen les administracions públiques. Com que és de fullaraca, permet crear un gran nombre de llocs de treball. “Com les crispetes: amb quatre grans de panís n’omples un pot!” Bé, tots contents. Hi haurà “botigues de marques internacionals”, diuen.

Tot alhora. Parlant de “botigues internacionals” (les que paguen lloguers alts, salaris baixos i, de manera correcta, repatrien els beneficis), topo amb una botiga “de luxe” de Barcelona. Una dependenta (immigrant) escombra l’entrada aprofitant que, en aquell moment, no hi ha gaires turistes a dins. L’escena condensa tot el que aquí he descrit: una dependenta immigrant de la “cosmopolita i multicultural” Barcelona que, en hores desocupades, també pot escombrar. Una empleada de botiga “de luxe” a la qual, entre tots, hem de pagar el cost dels serveis socials (metge, escola, etc.) perquè el seu salari no arriba a cobrir-lo. Un salari que, des d’aquesta perspectiva, està subvencionat. Una empleada amb unes condicions laborals que fan que pocs connacionals nostres les acceptin.

Quan tot això s’accepta com a bona notícia, ¿algú pot explicar-me de què estem parlant? Perquè jo fa estona que m’he perdut.

stats